El Quixot (segona part)

                                                  El Quixot (il.lustració de Picasso)

Deia l’altre dia que el llibre que m’emportaria a una illa deserta seria el Quixot, perquè argumentava que no em cansaria mai de l’espai quasi bé il·limitat d’aventura que hi ha a la novel.la. I potser afetgiria de projecció mental, d’imatges, d’idees, de léxic elegantment construït.

I, tot just fa uns dies, novament anant amb tren, mentres seia envoltat de “guiris” amb una edició en paper bíblia del Quixot (“tipical spanish”, potser van pensar els mateixos guiris…) un senyor assegut davant meu em preguntà de sobte si era el primer cop que el llegia. No, aquesta és la quarta vegada que el llegeixo, però començant ara per la segona part, li contesto. A l’home, d’una edat compresa entre seixanta i setanta anys, se li encengué de sobte la mirada i em digué que ell se’l llegia un cop cada any… És a dir, coincidències de la vida, d’entre tota la gent que anava aquell dia al tren, tot just vaig asseure’m enfront d’una persona per a la qual el Quixot era quasi bé un objecte de culte, de veneració.

Naturalment, varem estar canviant impressions una estoneta, durant el trajecte. Si li hagués preguntat, al fil de la pregunta que al principi em faig a mi mateix, quin llibre s’enduria a una illa deserta, crec que la resposta estaria ben clara (llàstima no haver-li preguntat) I que té el Quixot, que una persona que durant tota la seva vida l’ha anat llegint, any rera any, encara avui dia ho fa sense cansar-se i, és més, gaudint com la primera vegada?

No es fàcil contestar-ho. Però potser la resposta la tindrem en el significat de l’art. Si la literatura és l’art de, mitjançant signes convencionals (les paraules) crear una realitat paralel.la o virtual, que es rigeix per unes normes o variables pròpies i que nomès poden ser decodificades a través de la imaginació, El Quixot, com ben poques obres literàries, està farcit d’una riquesa de continguts quasi bé inesgotable, de manera que la decodificació que a cada cop que el llegim anem fent, és també inesgotable. La representació de la realitat que fa Cervantes és una representació d’ingenieria d’alta precisió: els seus personatges són humans, molt humans, estan plens de contradiccions, i d’alguna forma aconsegueix que vida i literatura, per moments, es donin la mà en un intercanvi de papers quasi bé imperceptible. De forma que el que anem imaginant, en el terreny de la ficció, sembla quasi bé “real”. Aquesta màgia sempre l’han tingut els grans mestres, capaços de crear un univers propi amb personatges i històries que van més enllà del pur àmbit filològic fins aconseguir romandre en l’imaginari popular.

I és que, El Quixot és, a la vegada, una obra que representa com poques l’antic art de comptar històries: històries que, sobretot en la primera part, es troven dins d’altres històries; històries que posen en marxa la maquinària de la imaginació i que constitueixen un dels plaers humans més sublims, el de deixar-te portar per unes coordenades mentals que vas creant tu mateix al fil dels signes convencionals (les paraules)

Novament, com les altres vegades que l’he llegit, acompanyo a don Quixot en el seu peregrinatge cap a terres catalanes. I, juntament amb la seva oratòria i les seves follies, em deixo portar riu avall per una ficció tan ben construïda des del punt de vista filològic, que té la màgia de que la història es visqui. És un dels grans plaers que et pot deparar la rellotgeria de l’art: quant els seus mecanismes i engranatges activen la teva imaginació amb tota la seva intensitat, podries continuar perden-te per sempre en una illa deserta. Literatura en estat pur. Vida.