La pesca de
la truita a Amèrica
és una novel.la original i també bastant inclassificable. Sense una línia
argumental definida, la narració va vertebrant entorn a imatges disperses de
personatges, anècdotes, situacions, paisatges (això sí, almenys tenen com a
vèrtex comú la pesca de la truita o bé els espais geogràfics relacionats amb la
truita, tal i com al seu títol es fa resò)
Però
l’originalitat de Richard Brautigan (no té pèrdua la fotografía on apareix amb
la seva dona) ve relacionada amb una forma de narrar molt visual i en la que
els elements surrealistes, sense cap ni peus, apareixen de sobte trencant la
simetria del relat. A tall d’exemple (està parlant d’uns bitxos aquàtics que
“observa” a la vora del riu):
“Vi uno
negro de largos dientes que perseguía a otro blanco con una bolsa de periódicos
colgada del hombro, dos blancos jugando a las cartas junto a la ventana, y otro
blanco más que me devolvió la mirada con una armónica en la boca”
I
també és força original a l’hora de crear metàfores: “El sol era como una enorme moneda de cincuenta centavos que alguien
hubiese rociado con queroseno antes de prenderle fuego con una cerilla y
decirme “toma, sostenme esto mientras voy a por el periódico”, ponerme la
moneda en la mano e irse para nunca volver.
Amb
tot, és una lectura sorprenent i estimulant, és com una mena de viatge per
l’Amèrica profunda dels anys seixanta-setanta, pels seus paisatges, per la seva
natura (els espais naturals on suposadament poden pescar-se truites) I també es
un viatge a la nostàlgia per una forma de viure sempre en contacte amb aquests
grans espais naturals.
Com
un collage narratiu, l’autor va convinant al seu relat originalitat,
irrevèrencia, humor, en unes pàgines on tot apareix sota el vel de la
lleugeresa i molts cops de l’absurditat. Si es vol llegir una novel.la diferent
i que no té cap semblança amb cap altra, La
pesca de la truita a Amèrica és la novel.la indicada. Si es vol llegir una
novel.la trascendent i profunda, no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada