Tal i com es despren de la teoria de la
relativitat, ens movem entre un farcell incert de probabilitats, les quals
queden limitades a l'interior d'un espai-temps asèptic en el qual no hi ha res
clarament definit, ni tan sols la certesa del principi ni del final. Tot és
relatiu, la medició del temps, la distància entre les coses, el que ara jo
estic escribint...
Tot apareix de prompte alterat tal volta pel mateix principi
d'incertesa de la física quàntica, el qual ve a dir que és impossible conèixer,
a la vegada, la velocitat i la posició d'una partícula.
És a dir, que si trasllado aquesta teoria al camp literari, si
intento delimitar i concretar els detalls específics del que estic contant
mitjançant paraules, potser m'aniré allunyant llavors de l'essència nua, de
l'ànima, de la veritat, perquè qualsevol experiència està feta de molts detalls
que s'interconnecten, i no es poden copsar la globalitat dels detalls
mitjançant les paraules.
Decididament, la literatura és artifici: quan amb més precissió
vol contar-se alguna cosa, més s'allunya potser aquest fet de la realitat,
perquè aquesta és multiforme, està revestida de moltes capes que se superposen
com una ceba, i l'expressió literària és lineal i unidireccional. Per tant, el
que té una importància capdal aquí (en el fet, en l'expressió literària) és el
que hi ha, en detriment del que hagués pogut dir-se, o de la manera en que
s'hagués pogut dir. Posar un acotament o limitar l'expressió literària vol dir
deixar de banda tot un altre univers que hagués pogut ésser...
Però malgrat l'artifici, no tinc altra forma d'expresar el que
porto a dintre. Tinc que recórrer als signes convencionals per a evocar,
suggerir, visualitzar, imaginar, projectar, sentir, pensar tot un món paral·lel
de fets, anècdotes i succesos. Les paraules són les peces del puzzle que poden
construïr una visió de la realitat, però no la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada