E.L. Doctorow: Homer i Langley

“Sóc Homer, el germà cec”, així comença aquesta peculiar odisea dels germans Collyer, basada en fets reals que varen succeïr a una mansió de Nova York als anys quaranta del passat segle.

El que fa Doctorow és una crònica basada en aquests fets reals però amb una lliure exposició a l’aixopluc, és clar, de la realitat literària i la seva vessant de fantasia i deformació de les circumstàncies a plaer propi. Així ens anem assabentant que Homer i Langley procedeixen d’una família benestant amb un ric patrimoni però que tot plegat va venint a menys: primer amb la mort dels seus pares, desprès amb un sentit de l’administració de la propietat i els bens immobles desastrós per part dels dos germans, que hereten tot el patrimoni dels pares.

La novel.la es narra en primera persona, és llavors Homer qui des de la seva cegesa, que li esdevé a l’adolescència, va explicant la història de la caiguda en picat tant d’ell com del seu germà. A més, Langley té el que en diríem a l’actualitat el “síndrome de Diògenes”, és a dir, l’afany d’acumular objectes sense cap funcionalitat definida (cada dia, a més, compra tots els periòdics i els va guardant, amb el resultat final que amb els anys té tones de paper per tota la casa) El motiu que ell explica per justificar aquesta acumulació és ben curiós: vol aconseguir un dia fer un diari propi que sigui com un extracte o resum o síntesi de totes les notícies aparegudes als diaris que té de tants i tants d’anys.

I com si Homer no tingués prou amb la seva ceguesa, li esdevé llavors una altra minusvalua: la sordesa … Al final acaben els dos germans reclosos a l’edifici, envoltats de tones d’objectes inútils, de periòdics, donant l’esquena a la societat, endeutats i vivint pràcticament en la indigència. Les seves reclusions venen a esdevenir un cop de puny de ràbia als convencionalismes socials, a les normes, a tot allò que indica l’ésser humà de quina forma s’ha de viure una vida, a tot el que significa límit, etiquetatge. Els germans Collyer són, per això mateix diferents, però a la vegada profundament humans.

Homer explica, al final (quant ja és deficient visual i auditiu total) que sent un fort soroll i l’últim que manifesta a les seves anotacions és que ningú li porta el menjar. I la novel.la acaba així. Desprès, si es vol, continua la realitat a fora de la narració, i els fets esdevinguts són que quan els bombers entren a l’edifici troven a un germà (Langley) colgat d’escombraries i d’objectes, i a l’altre (Homer) que depenia del seu germà per a procurar-se l’aliment, mig menjat per les rates.

L’estil de Doctorow és precís, sap dosificar perfectament les paraules per a que de vegades captin inclús els matiços més subtils i amagats. La seva prosa és la d’un escriptor amb ofici, amb un sentit de la construcció literaria molt precís, on l’estructura de l’eficici que va construïnt a través de les paraules està a més definit i pensat en tots els seus detalls. He llegit en un blog algú que qualifica aquesta novel.la d’obra mestra. Amb tots els respectes, a mi no m’ho sembla pas. Considero que la novel.la té mols aspectes boníssims: l’evolució dels germans Collyer és l’evolució de la mateixa societat nordamericana, en una interrelació realment molt ben aconseguida i on tots els moments claus en la història es barrejen amb les respectives biografies; el fet de parlar des del món sensitiu d’un cec i aconseguir expresar, a més, totes les interioritats d’una manera tan exquisida, tampoc és gens fàcil.

Però, tot i així, parlar d’una obra mestra és parlar amb majúscules d’una determinada narració. Doctorow, ho dic un cop més, és un molt bon escriptor, i una història que en principi no té massa explicacions la fa planera, la interpreta al seu aire i des de la seva sensibilitat, la baixa del territori del mite (amb tot el rebombori que va causar a la seva época) cap a una senzillesa de vegades commovedora. Els seus personatges, encara que amb deficiències, no deixen de ser humans, molt humans. Però, en el seu conjunt, m’ha donat la impressió que faltaria alguna cosa més per a que la història hagués resultat rodona de debò. Potser una estructura narrativa pensada per a un desenvolupament més llarg (la novel.la només té dues-centes pàgines) O, tal volta, una estructura narrativa polifònica i no exclusivament en primera persona. Sigui com sigui, a mi m’ha donat la impressió de que la novel.la s’adjusta de forma un tant artificiosa al guió o pla que l’autor s’havia prefixat a l’hora de desenvolupar l’obra. O, dit d’una manera més gràfica: és com si al veure la casa acabada, un pugués a més veure les vigues que l’apuntalen…