Charlotte Brontë: Jane Eyre

Vaig llegir Jane Eyre fa molts d’anys, i no recordava quasi res del seu argument, encara que tenia la sensació de que en el seu moment l’havia llegit amb addicció, com aquelles grans obres que tenen la màgia de posar-te de seguida a dins la seva història i de no soltar-te fins a l’última pàgina.

I, en efecte, al tornar-la a llegir desprès de molts d’anys, torno a tenir la mateixa sensació. Em reafirmo: Jane Eyre és una novel.la addictiva, emocionant, hipnòtica (possiblement d’un hipnotisme paregut a l’altra gran novel.la inglesa feta per la seva germana Emily, Cims borrascoses, encara que la temàtica i les respectives històries no tinguin res a veure)

Pel que fa a la seva línea argumental, aquesta és senzilla: se’ns compta amb primera persona la vida d’una nena que, en primer lloc, és tocada per l’infortuni, per l’adversitat, és orfa de pare i mare, l’acull una família que la tracta amb menyspreu i sense res d’amor, va a parar a una institució educativa on la gana i el poc calor humà són els distintius més punyents. Però, partint d’aquesta “minusvalua”, d’aquestes circumstàncies tan poc favorables, aconsegueix més avant pegar-li un gir al seu destí, sobretot essent fidel als seus preceptes morals i també amb unes dots d’intel.ligència intuïtiva i analítica molt ben desenvolupades, potser també amb un temperament apassionat i perseverant que no la fa defallir mai, ni en els pitjors moments.

Hi ha avui dia una corrent psicològica de moda, la resiliència, que ens parla que per molt difícils que hagin concorregut les circumstàncies a la nostra infantesa, a l’ésser humà, si se li donen les claus i l’ajut necessari, pot arribar a tenir una evolució ulterior positiva, sana i equilibrada. A Jane Eyre, no obstant, no li fa cap falta aquests conceptes psicològics: com l’au Fénix, té la capacitat de néixer cada cop de les seves pròpies cendres; ara bé, la seva psicologia, tot s’ha de dir, és ja de per si molt propera al perdó. Crec que aquí resideix, en definitiva, la clau per evolucionar i tirar cap endavant, siguin quines hagin sigut les nostres circumstàncies.

Però més que fer un anàlisi de l’obra, Jane Eyre s’ha de disfrutar perquè és una novel.la que cap amant de la literatura en majúscules s’ha de perdre. És una història emocionant, viva, molt ben construïda a nivell argumental i amb uns personatges també molt ben definits, i que té tots els elements perquè la seva lectura sigui un autèntic plaer (incluent-hi, si es vol, un cert tipus de desenllaç que recorda els “culebrons”, però sense caure mai en els tòpics més aferrissats d’aquest gènere) La seva protagonista-heroïna, arquetipus que podríem molt bé equiparar amb la Scarlett 0’Hara d’Allò que el vend s’endugué, restarà per sempre com un dels personatges més emblemàtics de la història de la literatura (i a través del qual, sigui dit de pasada, la pròpia Charlotte Brontë hi posa moltes coses autobiogràfiques) La integritat, el valor, la tossudesa entesa com a virtut envers la consecució de les metes, l’autenticitat, tot això ho posa de manifest l’autora anglesa a través d’un personatge que en cap moment vol ser posada en cap motlle, ni per raó de gènere ni per cap altra raó. Jane Eyre és íntegra, d’una sola peça i, per sobre de tot, conseqüent amb si mateixa, amb els seus pensaments, els seus sentiments i les seves accions.

Per acabar, la història de la literatura anglesa, i també de la literatura universal, deu molt a les germanes Brontë: a Emily, per una sola novel.la, Cims borrascoses, única obra que la seva curta vida li va permetre donar a la llum i a Charlotte, per aquesta emocionant Jane Eyre.

Emily va morir als trenta anys, Charlotte als trenta-vuit. Tot i així, les dos ens van deixar dues autèntiques obres mestres, on els camps d'Anglaterra, els seus paisatges entelats per la boira i el mal temps encara resonen a fora mentres un bon foc de xemeneia segueix escalfant les vides dels seus personatges.