Ferenc Karinthy: Metròpoli

Metròpoli és una novela d’atmòsferes, “ambiental”, que se’t va calant com una fina pluja, i que desitjes sobretot arribar a l’última pàgina per acabar aquesta fantasia de malson que res té que envejar a les narracions de Franz Kafka (al contrari, la càrrega d’angoixa que l’escriptor xec impregnava als seus relats és bastant més reduïda que la d’aquesta obra on la incomprensió, la soledat i l’aïllament arriben a proporcions monstruoses)

 El protagonista, de nom Budai, arriba per error en un vol a una ciutat a la que abans no havia estat mai, enlloc de fer cap a Helsinki, on té una ponència sobre lingüística. Però prompte se’n va adonant que els habitants d’aquesta ciutat desconeguda no parlen el seu idioma i, malgrat els intensos esforços que realitza (ell és lingüista de professió) no aconsegueix fer-se entendre. Una atmòsfera alucinatòria, de malson el va atrapant com una teranyina, el caos de la ciutat i els seus habitants, la seva vida frenètica que no comprén i, per damunt de tot, la barrera idiomàtica s’erigeix com un mur infranquejable (i es dona la paradoxa que la professió de Budai està relacionada precisament amb la comunicació, és més, és tot un especialista en la etimologia i semàntica de les paraules, encara que es veu del tot impossibilitat a l'hora de descodificar un tipus de lleguatge gutural, que és el que es parla a la metròpoli, i del que no pot extreure absolutament cap lligam coherent)

L’angoixa del protagonista s’anirà eixamplant in crescendo: com en un malson del que no pot sortir perquè no hi veu cap sortida, asisteix a una vida feta a base d’uns rituals no massa allunyats dels que estan presents a la nostra societat. Les grans aglomeracions, la massificació, les presses, la guerra també al final, i tot enmig d’una impossibilitat total de comprensió i de comunicació…

Metròpoli és una novel.la, com deia al principi, que et va calant a poc a poc, i que realment tens ganes de concloure perquè te’n adones en un moment donat de que ja estàs mullat, que aquest sentiment d’angoixa que el protagonista té com una segona pell arriba a resultar bastant intolerable, i encara menys mal que la narració està vertebrada en tercera persona.

Amb tot, aquest món únic que Ferenc Karinthy (un autor que, per cert, vaig descobrir a un blog de literatura) aconsegueix crear des de la primera a l’última pàgina, a través d’una prosa molt precisa i molt ben construïda, sense engalanaments superflus ni metàfores enlluernadores, és ni més ni menys que una obra d’art a l’altura del millor Kafka.

Encara que Metròpoli  pugui ser llegida en clau de ciència-ficció, hi ha alguna cosa, no obstant, molt real, molt humana, i que per això mateix un té la impressió que el tipus de societat dibuixada en la novel.la conté, en el fons, bastanta semblança a la nostra, i potser aquí resideix la clau de l’impacte emocional, atmosfèric, que et va calant durant tota la lectura: en definitiva, la nostra societat també està aixecada per murs, per modus vivendi que tenen l’aixopluc en la follia.