Joseph Conrad: el cor de les tenebres

Tinc una cosa en comú amb Joseph Conrad: tots dos varem néixer un 3 de desembre. Coincidències a part, “el cor de les tenebres”, que ja he llegit tres cops, és potser l’obra més emblemàtica d’aquest escriptor polac nacionalitzat anglès (i que utilitzà aquesta última llengua en la seva producció literària) i potser la més inquietant.

En essència, el cor de les tenebres és un viatge als temps colonials en el continent africà (al Congo) El protagonista explica a uns mariners la seva peculiar aventura que el du a ser capità d’un vaixell fluvial que té per objectiu remontar el riu Congo fins arribar a una estació on l’espera un enigmàtic personatge anomenat Kurtz. La fascinació del que a poc a poc va coneixent d’aquesta persona vertebrarà tota la narració, així com també l’impacte d’un clima, d’una terra, d’uns habitants en estat de salvatgisme, on tot apareix envoltat d’una bruma alucinatòria.

El cor de les tenebres és, en efecte, una aventura física, d’exploració, de projecció: el viatge té per objectiu anar riu amunt, en un lloc inhòspit d’Àfrica. Però, al mateix temps, estem al davant d’un viatge molt interior, ni més ni menys que al fons de les arrels de la moralitat. I, també, aquesta novel.la és una denúncia contundent i sense concessions a la política colonialista i a tots els estralls que va causar (explotació de recursos sense cap tipus de miraments, genocidis, esclavitut) en nom d’uns ideals que sobre el terreny no existeixen; al contrari, els homes que suposadament tenen que instaurar aquests ideals estan perduts enmig dels seus propis fantasmes, enmig d’una climatologia hostil i d’una natura que mana amb les seves pròpies lleis, i tenen com a únic objectiu enriquir-se a costelles del que sigui.

I el que no deixa de resultar sorprenent és el fet que a un home que ha perdut l’oremus de la seva moralitat, de la seva capacitat de jutjar el bé i el mal, se’l té per una espècie d’idol: Kurtz, en efecte, es troba més enllà dels paràmetres que fan definir un home d’acord amb els valors morals, no dubta en imposar la seva “llei” matant, si s’escau, als salvatges que l’adoren com un petit deu. I el que resulta paradoxal és que a gent suposadament “normal” la seva conducta la tinguin no com una cosa patològica sinò com una cosa acceptable i fins i tot extraordinària, més del costat del mite, del sant, de l’heroi, que de l’assassí i del dimoni. 

L’horror… aquesta és l’última paraula que pronuncia Kurtz abans de la seva mort. Potser es referia, en efecte, a la sensació que un té quan arriba al territori d’on mai més es pot sortir com a ésser humà, perquè no hi ha cap camí de tornada quan s’arriba al cor de les tenebres, perquè quan tot allò que et defineix com a home sofreix un daltabaix, dona com a resultat una esquerda a l’ànima irreparable.