Herta Müller: Tot el que tinc ho duc al damunt

Hem estat altres vegades en aquests llocs, hem estat als camps d’extermini nazis i als camps de treball soviètics; hem estat, a través d’una literatura colpidora i que mai deixa indiferent. I que sempre és d’una lectura moral quasi bé obligada, perquè allò que ha passat un cop pot tornar a repetir-se, en diferents societats i en diferents circumstàncies.

El que narra Herta Muller (premi Nobel de literatura al 2009) a través d’aquesta obra, és la particular odisea d’un ciutadà rumà que els soviètics fan presoner i obliguen a treballs forçats durant cinc anys, desprès de la Segona guerra mundial.

La novel.la s’estructura com un mosaic d’experiències, on el dia a dia al camp de treball apareix amb tota la seva cruesa: la fam, el debilitament físic, la lluita contra el fred i la supervivència, la nostàlgia de casa, la pèrdua de l’identitat personal. Amb un llenguatge que de vegades es fon amb la poesia, d’una bellesa extraordinària, l’autora és capaç de transmetre tot un farcell de sensacions i d’emocions, de recrear un món on, paradoxalment, és possible la bellesa, la imaginació, l’amor, l’esperança. De manera que, enmig d’unes vivències, d’un entorn, d’unes circumstàncies on el patiment està per tot arreu instal.lat, s’aconsegueix donar llum, color, sentit, al dia a dia en el gulag soviètic, a través de l’ànima i els ulls del jove protagonista.

 

Les coses i objectes quotidians adquireixen una força extraordinària, així com l'experiència sensitiva associada a records i imatges. No hi ha passat, no hi ha futur, tan sols un present que és com una breu eternitat on els sentits resten penjats del contacte d'unes coses que, en altres circumstàncies significarien ben poc, però que ara són com un pont de significació entre la realitat de malson del camp i la realitat humana que els sentits encara recorden amb contundència.

Tots els estralls psicològics que provoca un confinament d’aquestes característiques, apareix reflectit a més amb tota la seva contundència i profunditat, i també la incomprensió posterior de la gent en el moment de l’alliberament, que ni tan sols pot arribar a imaginar una experiència d’aquesta magnitud.

Ja dic, hem estat allí molts cops, però potser mai acompanyats d’una literatura que, per moments, es fon amb la poesia. No estem al davant d'una novel.la ideològica sinò d'una novel.la sensitiva, encorada en el dia a dia d'una realitat que, per molt que podem intuïr a través de testimonis i d'obres literàries com aquesta, mai podrem arribar a entendre.