Missatge
en una botella (I)
Jo encara no
et coneixia. No sabia de quin color eren els teus cabells, el teus ulls, el teu
somriure, no sabia quina expressió de cara tenies. T’imaginava més aviat com
una possibilitat, com una idea encara per vestir, com un petit univers que
donava voltes a un centre de gravetat que jo encara no podia notar. Però des
d’un altre univers paral·lel –el
meu- començava a sentir-te, no sé si aquesta és la paraula exacta, potser més
aviat començava a tenir la premonició de tu. Saps, era com si al notar els
efectes encara petits de la teva llunyana gravetat estigués enviant missatges
no sé cap a on ni a qui, en forma d’imatges que m’anaven venint: una mirada, uns
rínxols daurats que et queien, un somriure farcit de felicitat, l’expresió que
potser tenies d’absoluta pau mentres visitaves mons virtuals a través de
l’ordinador. Però sabia que, al cap i a la fi, el que estava fent en aquells
moments a través de la meva fantasia, era donar-te forma i contingut a la
realitat.
Missatge en una botella (II)
No sé com
definir-ho, se'm fa tant i tant difícil. Tenia una sensació, un
presentiment, més aviat, de que algú estava a punt d’entrar a la meva vida. Es
d’aquelles certeses profundes i arrelades que encara que no tinguin cap
constatació al món extern, una les creu com una veritat. Mentres escrivia a
l’ordinador, mentres anava a fer footing per camins oblidats, mentre esperava a
la parada l’autobús, era sempre aquell pensament absurd i irracional de que et
sentes de sobte observada. I em girava i
mai hi havia ningú mirant-me malgrat sentir uns ulls clavats al meu darrera, un
alè misteriós que em bufava constantment. I així dia rera dia, en un degoteig
constant de sensacions que no paraven quietes, ni en els somnis.
La història
Es conegueren un dia passejant per
la platja. Tots dos anaven descalços, amb banyador, portant les xancles a les
mans. A ella se li caigueren sobtadament al passar al davant d’ell, i a
l’aixecar-se a recollir-les(u seixanta al costat d’u setanta, trenta sis de peu
al costat de quaranta u, sol d’estiu llepant els últims raigs del dia per la
sorra mullada, olor a perfum i a sal dels seus cabells) les mirades van trencar
llavors de sobte com un llamp una premonició que feia dies sentien tots dos,
connectant dos universos paral.lels que es convertiren en un de sol. El destí
els va portar, just en aquell moment, la constatació d'una petita espurna
d’eternitat que els romangué per viure, junts, fins al dia de la seva mort.
Tots dos havien nascut a més el
mateix dia de desembre, el mateix any, quasi a la mateixa hora, i sota el signe
de sagitari. De vegades, les casualitats existeixen, encara que semblin un
autèntic miracle; de vegades, no. Allà en la llunyania algú xiula una cançó. Se
sent el brogit incessant del mar acaronant dolçament la memòria. Bufa una brisa
suau i blava. Ploro. O potser és senzillament el tast breu d’una eternitat que
vol reinventar-se a través d’històries com aquesta el que em fa plorar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada