Esperant un tsunami

De segur que les meves petjades se les acabarà endunt el vent, i potser també les costelles dels meus somnis, em dic a mi mateix. En la llunyania, uns núvols enfadats amenacen en buidar-se. Camino, o més aviat passejo, tan i fa. Les onades trenquen des d'un xiuxiueig sempre constant, l'acera de les cases està plena de sorra que no vol anar al mar. Hi ha una tele encesa, Gadafi diu que el seu exèrcit acabarà guanyant les forces de la coalició. I a mi què. Hi ha nens que criden esmicolant un silenci que ve de l'Era Terciària. La vida, de vegades, no té massa sentit, tot és qüestió de l'òptica amb la que enfoquem l'eternitat, em torno a dir a mi mateix. M'assec. L'olor d'una primavera prematura ve a mi, acaronant tot el meu desassosseg. Resto inmòbil, esperant potser un tsunami que se'm emporti definitivament, o tal volta un senyal entre el cel i el mar, o potser una llum perduda d'un vaixell perdut d'un mar embravit que pugui guiar tots els meus anhels. Però només sento l'olor a sal i el tic-tac accelerat d'un cor que aquesta nit no vol amansir-se. Acluco els ulls. Demà serà un altre dia.