Rosa Montero: Llàgrimes a la pluja

Rosa Montero és capaç de portar-te sigui a una remota edat medieval (Historia del rei transparent) sigui a un futur on hi ha androides replicants, en clara inspiració això últim amb la pel.lícula de Ridley Scott, Blade Runner . I ho fa, tot plegat, de manera convincent, de tal forma que un arriba a percebre de debò la flaire, els vestits, els costums; el sabor, en definitiva, de l'època que està novel.lant.

 

Llàgrimes a la pluja ens porta a Madrid, any 2109, a uns Estats Units de la Terra on, de fet, els problemes que hi són (si bé, d'una banda, part d'aquests problemes són conseqüència de les accions de l'home actual) en canvi la discriminació, la injustícia, la desigualtat, la desconfiança, la por; tot això, malgrat la distància actual de cent anys, continua de fet éssent la mateixa cara de la moneda.

És un futur, sí, en el que ja ens trobem les conseqüències del canvi climàtic, on els tecnohumans (o replicants, una mena d'androides engendrats al més pur estil Un món feliç, d'Aldous Huxley) conviuen, o millor dit, malviuen, juntament amb els humans. La protagonista, Bruna Husky, “fabricada” com a replicant de combat, però que treballa com a detectiu, es veurà envoltada en una investigació per esbrinar unes morts misterioses de replicants.

En aquest futur no massa llunyà, els replicants saben exactament els dies que viuran: al llarg de la novel.la, l'obsessió de Bruna per comptabilitzar dia a dia els anys, mesos i dies que li queden abans de la seva “extinció”, és una constant dolorosa i punyent. Hi ha un moment en que ella recorda la peli de Blade Runner i l'escena final del replicant: és clar, llàgrimes a la pluja, el moment que es perd definitivament en l'eternitat, una vida que ja no compta perquè es disol per sempre.

Hi ha troços bastant inesperats a la novel.la, la trama és bastant ràpida, el “decorat” està perfectament farcit de verosimilitud en un exercici d'estil molt ben aconseguit d'imaginació posada al servei de la ciència-ficció. O sigui, que realment et troves al llarg de la novel.la al segle XXII. Hi ha també moments molt divertits, sobretot amb la mascota alienígena (Bartolo) que Bruna adopta temporalment. Hi ha, en fi, tot allò que un bon lector té que buscar en una bona novel.la: que l'entretingui, que el faci veure una altra realitat amb uns altres paràmetres diferents als que hi estem acostumats, que el faci fruir del llenguatge. I que, finalment, l'endinse a un món on l'experiència imaginativa sigui única i irrepetible.

M'agrada molt aquesta autora, trovo que té un encant peculiar per sorprendre't sempre, com a Instruccions per a salvar el món, com a la Història del rei transparent, com a aquesta novel.la de ciència-ficció escrita amb senzillesa i ofici però sense massa pretensions. Trovo que és una autora creativa, original, imaginativa i, per damunt de tot, escriu molt bé.