Paraules en blau

 

Primer és una sensació, senzillament. Desprès venen les paraules silencioses que es desprenen com en un penya-segat des del front fins la gola, en un exercici no pronunciat de possibilitats mecanitzades. Paraules que associen novament sensacions, i que suggereixen connexions amb fets, persones, olors, sentiments, colors. Paraules que volen ser immortals i que volen passar com un funambulista, de la imaginació a l’escriptura. Paraules que els dits delimiten llavors en un tecleig que malda per posar-les en un motllo digital. I, al cap i a la fi, hi ha el pensament que s’inventa novament al llegir el text escrit i que vol anar més enllà, a la recerca tal volta d’una musicalitat, d’un sentit estètic, d’una pausa, d’un silenci suggeridor, d’un enlluernament. El mar. El color blau. El so de les onades trencant els penya-segats. Els núvols rojos i grisos amagant ja un sol trist de tardor. La sensació de puresa i d’eternitat. La quietud. El vent que es comença a arremolinar brandant arbres i vegetació i somnis. Els ocells que en la llunyania dibuixen uns anhels quasi bé indiferenciats de llibertat. La natura que es recull. Les paraules, que tornen des de fora a la meva imaginació.