Cert dia, una dona anciana, en saber que el Buda estava
predicant pels voltants d’on vivia ella, va voler acostar-se-li, i sense més,
li preguntà: “Venerable, teniu algun tipus de doctrina per mi que em pugui ser
d’utilitat, tingueu en compte que no sé llegir ni escriure, us agrairia si més
no unes paraules”. Siddharta Gautama li digué, llavors, des de la seva profunda
compassió: “Sí, tinc un mètode que el podries practicar, per exemple, quan et
trobis pouant aigua al pou. Es tracta de prendre consciència a través de les
teves sensacions físiques del moviment de la corda en baixar el poal, del
soroll de l’aigua, del pes en aixecar-lo. Només això, no pensis en altra cosa,
senzillament sigues conscient de l’acció de poar, així podràs arribar a poc a
poc a una total pau interior”.
Sense saber-ho, el Buda havia establert el mindfulness
que està avui dia tant de moda. Sigui dit per endavant que no m’agraden les
modes i no m’agrada gens aquest terme, trobo que no hi havia cap tipus de
necessitat d’introduir aquest anglicisme quan al nostre idioma hi ha
expressions de sobra per fer referència a l’atenció plena, que és el que en
definitiva vol dir aquesta paraula. I, posats a escollir, hi ha també molts
termes budistes (que és, si més no, la font i l’origen primari de tots aquests
conceptes) amb un poder de nomenclatura molt més genuí i adient. Però, sense
sortir-nos dels preceptes budistes, i tal i com Gautama li afirmà una vegada en
relació a la doctrina seva a un deixeble: “quan jo assenyalo amb el meu dit la Lluna, estic indicant un
camí, però el meu dit no és la
Lluna”. Es a dir, que utilitzant aquesta mateixa frase, de
manera anàloga, en el fons la terminologia lingüística només representa un marc
referencial, però allò important és el que podem copsar més enllà de la paraula
que indica la idea.
“El més gran avanç és parar-se”, títol suggerent i alhora
tota una declaració d’intencions, és una bona introducció a aquest concepte
que, en realitat, podem trobar per primer cop fa dos mil cinc cents anys en la
figura i les ensenyances del Buda. Concretament, el mindfulness, per
molt que soni a última moda, està recollit al setè element de l’òctuple sender,
és a dir, l’atenció correcta (l’òctuple sender ve a ser com una mena de mesures
higièniques que va proposar Buda, desprès d’observar-les i aplicar-les
escrupolosament amb sí mateix, per tal d’eliminar el sofriment)
Encara que, com deia, el llibre t’introdueix en aquesta
filosofia, trobo el present assaig trufat de tecnicismes molts cops
innecessaris i que no ajuden a copsar l’arrel de la idea que es vol transmetre,
i potser hi hagi parts del mateix assaig que, malgrat estar ben escrites i ser
força interessants, són una mica tangencials al motiu principal, la impressió
final al llegir-lo es veu una mica esmicolada per expressions com aquesta, que
no té pèrdua: (la intercalo en l’original en castellà, qui l’entengui que se la
quedi)
“Esta noción paradógica del cambio es coherente con la
visión sistémica interaccional de cambio, que como lo plantea Hirsch, quien
observa la mantención del estado problema por una pauta interaccional sostenida
por las soluciones intentadas, persistentes pero ineficaces, en otras palabras,
lo que hace que el problema y el sufrimiento persista son las soluciones
intentadas persistentes e insatisfactorias...”
S’hagués agraït, si més no, una mica més de senzillesa
expositiva, i potser no tantes referències creuades d’altres autors per tal de
corroborar els arguments expositius. Sigui com sigui, el llibre conté
reflexions molt interessants i originals que et fan rumiar, i molt, entorn els
puntals indispensables per aconseguir una bona pràctica de mindfulness, és a dir, la concentració, el silenci, l’actitud
vital. És per moments un escrit força inspirador i, defectes estructurals a
part, des d’un punt de vista intel·lectual, malda molt la pena de llegir-lo.
Però què és, al cap i a la fi, la pràctica de mindfulness? Aquest mosaic d’afirmacions
de diferents autors extret del mateix llibre ho pot aclarir, no obstant, una
mica.
THICH NHAT HANN: “Mindfulness és mantenir viva la
consciència a la realitat present”
DANIEL GOLEMAN: “Estar enfront la nua realitat de
l’experiència, observant cada event com si estigués ocorrent per primera
vegada”
JON KABAT ZINN: “Prestar atenció de manera particular,
amb propòsit, en el moment present i sense judicis mentals”
VICENTE SIMÓN: “La capacitat humana universal i bàsica,
que consisteix en ser conscients dels continguts de la ment, moment a moment”
CHRISTOPHER GERMER: “Donar-se compte del moment present
amb acceptació”
|
A diferència de la meditació clàssica budista, que es fa
amb els ulls tancats i amb la postura del lotus, aquesta disciplina pot
practicar-se dins l’àmbit de qualsevol activitat diària, mentre camines, mentre
vas de compres, mentre estàs parlant amb una altra persona. Coses de la vida,
jo ja porto cert temps practicant-ho, i ara me’n assabento que el que jo feia
intuïtivament porta per nom mindfulness...
M’apeteix continuar llegint literatura al respecte, així com explicar les meves
pròpies experiències i el que m’ha aportat tot plegat, però això serà en una
altra entrada del blog.
 |
| "El meu jardí amb Buda" |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada