Quan realment et
sentes bé, feliç i en pau, amb tu i amb el món que t'envolta, quan el teu
pensament està llímpio com un estany en absoluta calma, quan la teva
sensibilitat es concentra a l'extrem joiós d'un acontentament i gratitud enfront
tota manifestació de vida, quina necessitat hi ha llavors d'expresar-te en
paraules.
I, en canvi, quan
travessem viaranys complicats i no tan amables, és llavors quan més que mai hi
ha la necessitat de que la paraula surti de dins esmolant totes les asprors per
tal de suavitzar la realitat. És curiós, però crec que és així.
En una temporadeta
que, cosa ben estranya en mi, no llegeixo absolutament res, m'estic dedicant a
esporgar vells escrits del bagul del records, com ara aquest, en plà nihilista,
que també el rellegeixo amb un somriure als llavis:
Soc d’un mon on les
paraules no emeten sons, on el futur només existeix com un gra de raïm que al
final esdevé pansa, on les esperances viatgen lluny de nosaltres en
vaixells-fantasma, entre boires, lluny, lluny, molt lluny entre mars que no es
veuen i on un deu que no es ha deixat
manual d’instruccions fa ninots Que ploren Que riuen Que criden Que apunyalen
Que estimen Que odien Que escupeixen Que petoneigen Que somnien Que diuen Sense
dir res, i desprès aquest deu desconegut els abandona, entre naufragis i
tormentes que s’apaguen i s’encenen al centre de totes i cadascuna d’aquestes
ànimes que al final esdevenen fang. Algú ens prometé l’eternitat, un mon fet
sense espai ni temps, però desprès tot és fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada