Siddhartha és un d’aquells pocs llibres que, per la seva frescura i sensibilitat, cada cop m’entusiasma i m’inspira com la primera vegada que el vaig llegir. Es un conte exquisit que ens apropa la mentalitat budista, els seus preceptes; que ens parla del camí a seguir, dels dubtes, de les equivocacions, de la voluntat i la determinació per aconseguir arribar-hi malgrat tot.
Siddharta, el fill del brahman (casta hindú dels sacerdots) decideix abandonar la seva família per anar a la recerca del seu “jo”, contradint així els preceptes del seu pare i del diseny de la vida que per a ell li ha sigut atorgat pel fet de néixer fill de sacerdot.
Així que inicia un peregrinatge amb el seu amic Govinda, primer se’n va amb els ascetes, però prompte compren que el camí de la mortificació física no té per què portar-te cap a la Unitat (la corda ha d’estar tensada en la seva justa mesura, si ho està massa o massa poc, no podrà fer el servei d’arrossegar la barca) I a un bosc de mangos apareix ni més ni menys que el Buda, l’il·luminat, que es trova per impartir les seves ensenyances. El seu amic s’hi apunta, però ell decideix no seguir el Buda, perquè compren que, més enllà de la doctrina, del que a una altra persona li ha anat bé per trovar-se a si mateixa, cada ésser humà ha de trovar el seu propi camí a dins seu en funció de la seva realitat única i irrepetible en la història de l’Univers.
Siddharta deixa al Buda per anar a la recerca del seu destí, coneix l’amor de la mà de Kamala, es comença a embrutir i a posar-se en el mateix plànol que els “homes-nens”, és a dir, que si abans havia triat el camí de la mortificació i l'anulació amb els ascetes, ara tria el camí de la voluptuositat i de les passions. Però abans d’enfonsar-se definitivament, aconsegueix trovar de nou l’ànima que ha perdut: el seu mestre és, en aquest cas, un simple barquer que li ensenya a deixar la ment buida de conceptes, d’idees, que li mostra com parlar i escoltar el riu; que, en definitiva, li dona les claus senzilles i desprovistes de tota doctrina i concepte, de la il·luminació.
………………………………………
Les claus que per a mi es poden extreure de la novel·la són:
· Les doctrines són com un mapa que han fet altres persones que han arribat a la “Unitat”, però en última instància la forma de recorrer els camins, de superar els obstacles que hi són reflectits en el mapa, depen única i exclusivament d’un mateix. I, a més, el que és bo i funciona per a mi, no té perquè ser bo i funcionar per a tu. Cada persona és un micro-univers que es regeix per lleis pròpies.
· Ningú pot transmetre la sabiduria perquè és una forma vivencial i holística de l’experiència i, per tant, completament subjectiva.
· L'equivocació, l'error, formen part al cap i a la fi de l'aprenentatge, són necessaris perquè sense això no podríem copsar la lliçó que ens ensenya per quin camí anar i per quin no.
· L’amor és la força més poderosa, sense amor no es pot arribar mai a la cim del camí. Per a poder accedir-hi, viure en el aquí i l’ara, en la total i absoluta acceptació de les coses, són les claus per poder aconseguir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada