Com en la novel·la de García Márquez, “Crònica d'una mort anunciada”, en aquesta novel.la també coneixem, ja en el primer paràgraf, que el protagonista, Juan Pablo Castel, matarà a Maria Iribarne. Però, malgrat això, “El túnel”, novel.la excel.lentment construïda, ens apropa de manera impressionant a la foscor de l’ànima humana en el terreny de les relacions. Està escrita com una mena de confessions dels motius o causes que porten a Castel fins al desenllaç fatal, des de la lògica d'una persona que intenta racionalitzar i posar ordre a un món interior absolutament destrossat.
El protagonista, pintor que viu en un estat de profunda desesperació i angoixa, veu en la figura de Maria, que en una de les seves exposicions s’ha quedat mirant fixament l’escena d’un dels seus quadres, la taula de salvació a la seva angoixa vital. Però la relació està basada sobretot en el maltracte, en la manipulació, en la desconfiança per part d’ell (és a dir, tot el que no és l’amor)
I és que hi ha una premisa bàsica i fonamental, que sovint passem per alt: si un no es capaç de relacionar-se satisfactòriament amb si mateix, com relacionar-se llavors satisfactòriament amb l’altre?
Juan Pablo Castel té, llavors, una elaboració de la realitat en que es creu víctima del establishment, té un complexe d’inferioritat fortament arrelat que el fa actuar amb supèrbia, amb despreci (per a contrarestar-lo) i per tot arreu veu limitacions i motius amagats (té també certa tendència paranoide) Els seus sentiments són d’una profunda depressió, és una persona absolutament perduda enmig dels seus fantasmes. I ell ho sap i en té consciència, perquè en un moment donat es fa la reflexió: “en tot cas, hi havia un sol túnel, fosc i solitari: el meu, el túnel en que havia transcorregut la meva infància, la meva juventut, tota la meva vida”
Quan apareix a la seva vida, Maria no fa altra cosa que posar-li al davant un espill: llavors veurà tot el seu caos reflectit i augmentat. I enlloc de servir-li d’eina per a l’autoconeixement, per a la sanació de les seves ferides, el que farà és destruir aquest espill que no li reflexa el que vol.
Durant la lectura de la novel.la, arriba de debò a ser colpidor el testimoni d’aquesta narració escrita en primera persona del protagonista: la seva soledat, la seva angoixa, la seva incapacitat de comunicació, el seu món psíquic en tenebres molt ben simbolitzat pel títol alegòric de la novel·la (el túnel)
Ara bé, si entrem en el terreny del judici, crec amb tota convicció que, per damunt de totes les circumstàncies que ens esdevenen, de tot allò que ens marca, sempre hi ha la possibilitat de conduïr-se pel terreny de la bondat (i això és demostrable i es va poder veure amb tota la seva profunda implicació i contundència als lager alemans, en condicions de vida autènticament brutals i sense massa possibilitat d’escollir res)
El protagonista, ni és bondadós, ni tan sols es planteja la possibilitat de donar-se una oportunitat de reajustar la seva escala de valors, perquè es creu una víctima que no té cap poder de canviar res de la seva vida. L’únic que fa llavors és, seguint la dinàmica maltractador-víctima, projectar totes les seves carències afectives en la figura de Maria, a la que va maltractant cada cop més fins el desenllaç final ja explicitat en el primer paràgraf.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada