Markus Zusak: La lladre de llibres

Els miracles existeixen, és clar que sí, i també en el món de la literatura: La lladre de llibres n’és un d’ells.

La veritat és que, a part d’un gran plaer per la forma en que la història està construïda, amb un lèxic ple de lirisme, acurat, sugeridor, senzill, en les seves pàgines hi trobem tot allò que s’ha de demanar a la literatura de qualitat: que t’entretinguin, que t’endinsin d’una forma punyent i sense concessions al nus argumental, que t’emocionin, que et facin ballar la imaginació agafada de la mà del contexte històric-social-polític en que els personatges están insertats i, és clar, que aquests personatges siguin humans, molt humans.

La lladre de llibres és una meravella literària on té cabuda, dins el microcosmos i el contexte on té lloc la seva història (Segona Guerra Mundial, l’Alemanya nazi) tot un macrocosmos on la imaginació, la tendresa, els sentiments i, com no, la paraula, pinta amb colors propis i a través dels ulls de Liesel tot un univers que es va descobrint a mesura que la seva protagonista apren a llegir i a tenir consciència del veritable poder de la paraula. I, sí, la paraula pot endolcir la vida, li pot donar unes aromes i unes tonalitats amables, però també pot matar, destruïr.

En certa manera, estem al davant d’un conte, d’una faula que s’esdevé a través del costellam de la Història en un petit poble magníficament retratat de l’Alemanya nazi. I, és clar, ja en el primer paràgraf el narrador avisa de forma contundent: “un petit detall: moriràs” I és que qui ens està contant aquesta faula, el narrador és ni més ni menys que la Mort, circumstància extraordinàriament original en l’estructura de la narració que, dit sigui de pas, ens va avançant esdeveniments fent ostentació de la seva implacable omnisciència…

Liesel és una orfa que té la prematura visió de la mort quan veu morir el seu germà davant el seus ulls i, com els seus pares biològics no la poden mantenir, és adoptada llavors per una altra família molt prop de Munich. Estem a l’any 1939, tot just quan Alemanya comença l’expansió del seu Reich en forma de guerra. I ja des dels seus primers i tendres anys, la nostra protagonista té l’estranya dèria de robar llibres (ho fa per primera vegada al robar, al cementeri on enterren el seu germanet, el Manual del sepulturer…)

Al temps que assistim a l’eco que la petjada del nazisme té en el dia a dia de les famílies alemanyes, ens trobem al davant del cant del cigne de Liesen, quan a poc a poc el seu món interior és bastit per la matèria invisible de la intel.ligència estructurada a través de la paraula, de les històries que hi ha als llibres que ella va robant. I assistim també a l’amistat entre un jueu i aquesta família que jugant-se la vida l’acolleix i l’amaga a casa seva, reivindicant per damunt de tot la compassió, l’empatia, l’amor per sobre d’idees que es centrifuguen a través de l’odi i l’exclusió.

Finalment, és quasi bé impossible acabar aquesta història sense emocionar-se i sense preguntar-se com li ha anat la vida a Liesen des de la seva adolescència fins la seva senectut. Del poc que es dedueix i que l’autor ens conta, es treu que la seva vida s’uneix a la de Max, el jueu que la seva família adoptiva amagava al sòtan i que sobreviurà desprès de que l’agafin al camp de concentració de Dachau.

Potser és la màgia que tenen les grans històries, que deixen un raconet per a que el lector pugui fer les seves pròpies deduccions més enllà de les paraules que delimiten la narració. Sigui com sigui, La lladre de llibres és una faula bellíssima que malda per ser llegida en més d’una ocasió. De debò, val la pena.