El mapa de la literatura

Malgrat les impressions del principi, i passant una mica de les comparacions amb la primera part, El mapa del cel m’està semblant un producte acuradament ben fet, tant pel que fa a la seva vessant formal (lèxic exquisit) com a la seva trama argumental, i amb l’objectiu clar i concret que al llegir-lo ens tornem a emocionar i a sentir que la literatura, en moltes ocasions, pot ser un antídot perfecte contra el “mundanal ruido”. A més, Palma escriu amb un ànim d’emular aquelles obres sobretot del segle XIX que s’escrivien en forma de folletins, quan el final d’un capítol arribava molt sovint a un clímax que feia que de seguida el lector quedés atrapat i amb ganes de començar al més aviat possible el nou capítol.
 

I en aquest cop, assistim ni més ni menys que a una invasió “marciana”, en clar joc meta-literari i d’emulació de la famosa obra de Wells, La guerra dels móns. Felix. J. Palma posa sota el tauler tota la mecànica imaginativa que beu de fons diverses (essencialment, és clar, de H.G. Wells, però també de moltes pel.lícules de ciència-ficció, com ara Alien, Terminator...) I, vet aquí, el que en un altre autor seria possiblement un còctel sense massa credibilitat i advocat a la cursileria i a la “sèrie B” literària, en mans d’aquest autor espanyol la invasió alienígena es converteix en un joc perfecte on la literatura (repeteixo, la bona literatura amb lèxic depurat i exquisit) dona peu a que l’aventura, l’emoció, els sentiments, la imaginació, t’atrapin en una al•lucinant trama que va de sorpresa en sorpresa.
 

Nens, nenes, senyors, senyores, si encara no heu llegit ni El mapa del temps ni El mapa del cel, endavant, quedareu prendats d’un nus argumental de vertigen, respirareu per les terminacions de la vostra pell literatura en estat pur i, el que és més important, deixareu al vostre nen que se’n vagi amb el vostre permís a visitar móns imaginatius sòlids i molt ben trenats.
 

Probablement, si hagués llegit aquesta novel•la a l’infantesa -adolescència, m’hagués passat tal volta el mateix que em va passat al llegir La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne, quan devia tenir uns dotze anys: l’hauria acabat amb palpitacions... per l’amor de Deu, era tanta l’emoció que sentia, podia anar tant, tant lluny en la imaginació, que les fibres sensitives feien bategar de forma frenètica un cor que només maldava per seguir acompanyant Phileas Fogg en el seu peregrinatge arran el món. I vet aquí la màgia sublim de la literatura: tot transcorria a la meva habitació, que solia tancar en clau per a que ningú em molestés, i en un viatge imaginatiu que tenia lloc al meu cervell.
 

Ara ja tinc quaranta un anys, el cor no em batega amb tanta ingenuïtat com abans, però no obstant, el nen interior que afortunadament encara conservo, em fa anar a visitar de nou aquests mons imaginatius on la paraula trenca les coordenades de l’espai i del temps per a bastir als sentits d’una nova realitat. En definitiva, tot un luxe.
 

Nens, nenes, senyors, senyores, deixi’m donar les meves sinceres i sentides gràcies a tots aquells autors (Felix J. Palma inclòs) que són els autèntics mags de la paraula i que han estat capaços de crear artefactes imaginatius que ens poden seguir emocionant, independentment de la cronologia que passi a través de la nostra pell.