Herman Kock: El sopar

El sopar és una desconcertant i punyent novel.la, si bé de temàtica diferent de l’altra que té mes coneguda aquest autor holandés (Casa d’estiu amb piscina) però que et deixa si fa no fa el mateix mal de gust, idèntica sensació agra d’una forma de narrar brutal, sense embuts, reflectint en tot moment tot un univers no gens amable que bull al fons més ancestral i obscur de les interioritats humanes, i que s’acostuma a camuflar o a amagar degut als convencionalismes socials i familiars.

 Si a Casa d’estiu amb piscina eren les pulsions sexuals i el sentiment de vegades visceral que vincula l’instint de protecció dels pares envers els seus fills, en aquest sopar tan peculiar, dividit de forma original a la novel.la a través dels diferents àpats, ens trobem amb una història que té un rerefons on es mescla la moralitat amb els sentiments de primer grau de consanguinitat, els que vinculen pares i fills biològics. I, si, també estaríem parlant, entre d’altres afers, de l’instint de protecció tan poderós sobretot als ésser vius que tenen un arbre genètic paregut al nostre, és a dir, els mamífers.

El nus argumental es recolza en uns fets reals que varen passar fa uns anys a Barcelona, quan un grup de nois adolescents van calar foc a una dona indigent que dormïa a dintre d’un caixer automàtic.

He trobat molt impactant aquesta lectura, no et deixa indiferent i continuament t’exposa de forma contundent i sense concessions de cap tipus a la part fosca, instintiva i iracional que hi ha a dins nostre però, d’alguna forma, l’habilitat del seu autor fa que malgrat aquestes sensacions culpidores que com a branques descontrolades es van desprenen del nus argumental, no puguis parar de llegir fins arribar a l’acabament.

No obstant tot això, també s'ha de constatar que des del punt de vista argumental "El sopar" no té ni molt menys una estructura tan sòl.lida i ben trenada com "Casa amb piscina". I, sí, crec que hi ha deficiències que desfan (i de quina manera) la consistència total de l'obra. Al final resultarà que tots els dèficits mentals (com el mateix transtorn de personalitat que a la meitat de sopar ens descriu el narrador, pare de la criatura que cala foc a la indigent) són i poden descriure's des del punt de vista genètic. Podem, llavors, acabar assentant les bases d'un transtorn de personalitat que es condueix a través de la violència com quelcom que s'hereta, única i exclusivament, així sense més ? I on queda, d'altra banda, el fort impacte social i ambiental, la cultura on estem inserides totes i cadascuna de les persones?

Més o menys, l'autor ve a dir que els conflictes on el primer grau de consaguinitat està implicat, tenen una espècie de lligam sui generis, indestructible, que va més enllà dels condicionants socials, com si aflorés llavors tota una mística de la sang que té el mateix origen, la mateixa família... Senzillament, és una argumentació que almenys és susceptible d'un cert qüestionament, més que res per l'extremisme i la contundència d'un punt de vista que, sincerament, crec que té en el seu nucli molts més enfocaments i matiços.

Sigui com sigui, no m’arrepenteixo d’haver escollit per llegir aquesta novel.la, entre d’altres, en el meu període de vacances, penso a més que és una molt bona elecció, però crec que ara tinc necessitat de lectures molt menys feixugues i dramàtiques. A veure si aconsegueixo escollir una altra història més amable i amb no tanta densitat psicològica...