El cel és blau, la terra blanca, és una
història que, allunyada d’una forma de narrar cursi i estereotipada, t’atrapa
com una melodia suau on les coses, en efecte, semblen fluir a un ritme propi,
sense pressions ni impostures, mansament. És, sí, una història d’amor, potser
un tant atípica, en el sentit de que ell és un mestre ja jubilat, i ella és una
ex-alumna d’ell que té trenta anys menys.
La
novel·la conta
els encontres entre tots dos a una taverna d’un poble mariner, al ritme en que
van demanant tota una sèrie d’àpats que de retruc et fan cinc cèntims del que
és la gastronomia nipona, amb la sotja com a ingredient fonamental, el peix i,
sobretot, l’inseparable sake... Així que la història s’assenta en la
quotidianitat compartida dels àpats, de les passejades; per dir-ho d’alguna
forma, es tracta d’un enfocament molt terrenal a aquesta peculiar història
d’amor i amb totes les incerteses i els sentiments que de retruc es deslliguen
d’aquest sentiment, i més tenint en compte la diferència d’edat entre tots dos.
M’ha
agradat molt i he gaudit d’un tipus de literatura on el detall, la pausa, certa
atmosfera no premeditada (i sí en canvi lliure en la seva fluïdesa i espontaneïtat)
aconsegueix teixir una trama argumental on els personatges es fan molt creïbles
i molt humans.
Per
cert, el mestre de la narració té el costum de fer haikus, que són com una mena
de poemes construïts en tan sols tres frases. Així que, prenent-me la
corresponent llicència, he incorporat al meu blog la creació d’aquestes
“miniatures” literàries, sempre que em vingui en gust de fer-ne. Un cop més, el
binomi literatura-vida, de vegades, manté una reciprocitat que val la pena
d’alimentar. O no és així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada