Reflexions en clau de pádel

 

Decididament, no tenia ahir el dia. Estava fos, desconnectat, amb la ment buida però no concentrada en el joc. Els sets anaven i venien aliens a la potència i la força que acostumo a tenir, així que tot allò que "normalment" m'entrava i els restos de boles assequibles se’n anaven o bé a la xarxa o bé al mur dels rivals. I era una sensació ben estranya. Jo era el mateix, però no ben bé el mateix. Què havia canviat, llavors?

Com en un joc d’estratègia i d’equip, la vida també té moments difícils i complicats en que sembla (aparentment) que res t’entri, per molt que ho intentis. Convé, en aquests moments, no plegar veles sinó més aviat intensificar la consciència en alguns aspectes clau:
 

- No perdre la calma i el control ajudarà a que, un cop acceptada la realitat de que avui, en aquests moments, no estic suficientment motivat i no tinc la connexió psíquica-física del costat de l’excel·lència, almenys pugui assegurar cops que tornin amb efectivitat a camp contrari. Potser ara mateix no puc expressar per les circumstàncies que siguin tot el meu potencial, però almenys asseguro els meus cops i, d’alguna forma, dono seguretat també al meu company d’equip.
 

- El tanteig del padel és força variable i imprevisible, com les circumstàncies vitals canviants i oscil·lants, l’única certesa absoluta que hi ha en la vida és que tot és incert (em sembla que això són paraules de Lao Tse) Per tant, encara que el tanteig sigui provisionalment desfavorable, tinc la profunda certesa de que tot pot canviar d’un moment a l’altre. I de fet, la realitat em mostrarà finalment, desprès del partit, que així ha esdevingut.
 

- Intento allunyar de mi els pensaments negatius del tipus “segur que ara perdré”, o bé “avui no hi ha res a fer, no tinc el dia” perquè són com paràsits de profecies que un mateix se les acaba creient i acomplint.

 

 

- El que de vegades dona la sensació de ser un dia horribilus, si ens deixem de banda precisament aquesta sensació, es pot comprovar de seguida que no ho ha esdevingut tant, o al menys amb no tanta influència o intensitat com en un principi creiem. I aquí hi ha que ser pràctic i una mica empíric: en un moment del partit, aconsegueixo fer un set increïble de sis a cero ! Això vol dir que, malgrat jugar “desconnectat” i no posat al partit, he aconseguit assegurar els meus cops deixant la definició per al meu company, i no hem donat cap opció als rivals !
 

- Encara que la sensació final sigui de cert disgust per no haver jugat (viscut) de la forma esperada a priori, sempre hi ha algunes jugades, alguns cops únics que després s’arxivaran a la memòria emocional donant certa satisfacció: en un moment donat un rival em juga amb un globus, això vol dir que tinc que tirar cap enrere per tornar el cop, però aconsegueixo donar-li a la bola un potent smash que toca el vidre de camp contrari i rebota quasi bé fins la mateixa xarxa, sense donar-los cap opció de restada als altres. La sensació deu ser pareguda a encertar al beisbol un home run, aquell cop que és quelcom més que un cop perquè es dona amb tota la teua ànima i que es projecta a l’exterior com un autèntic míssil. Em quedo, llavors, amb aquesta imatge positiva de força, de potència, de conjunció ment-cos que he aconseguit, malgrat no tenir el dia...
 

Sé que tornaré a jugar un pádel de concentració i de potència com a mi m’agrada, sé que la inspiració i les jugades de definició em tornaran. En definitiva, jugo contra mi mateix, contra les meues limitacions i pors, però si m’observo des d’una perspectiva més ampla, sé que estic evolucionant i perfeccionant el meu estil, dia a dia, partit a partit. Sé que estic en el camí correcte. Com en la vida, jugo per assolir un nivell d’excel·lència, això és tot.