La meva Olivetti

Tenia tan sols onze anys. Recordo estar sentat a sota d'uns xipresos, en una banqueta, tenint una Olivetti damunt els genolls. Me l'acavaven de regalar per a Reis, era el regal últim que em feia la padrina, ja mai més em va regalar res. I els meus amics jugaven a la pilota, però jo li havia ficat a la màquina d'escriure el paper per a que les poesies de llavors (poesies d'infant, no en sabia més, tenia onze anys...) quedessin d'alguna manera reflectides. Estavem llavors tan lluny d'internet, dels ordinadors, dels telèfons mòvils, de l'era del ciberespai... Però a mi em semblava tan màgic, tan d'adults com si diguessim, que amb una pressió d'un dit meu es quedés plasmada en tinta una lletra, que perdia el sentit de l'espai i del temps, entossudit en completar les estrofes. De tant en tant, alguna pilotada s'escapava, i tant jo com la meva Olivetti perillavem allí a l'ombra dels xipresos.

I ja veieu, ara escric en un ordinador portàtil que està connectat per wi-fi, còmodament des del meu llit. Si llavors, als meus onze anys hagués ni tan sols intuït com seria el futur de l'escriptura trenta anys desprès... I com serà aquest dintre de trenta anys més, on escriurem llavors les paraules? És més, tindrà potser algun sentit el fet de l'escriptura llavors? No serà que potser ens inventarem uns nous signes, una nova manera de representar i simbolitzar la realitat?

Ara, i abans amb la meva màquina d'escriure, continuo no obstant anant a la recerca de la paraula en un intent de fixar-la per a sempre, en un intent tal volta infructuós i condemnat al fracàs, d'aturar el temps.