La meva mirada encerclava un món que encara havia de néixer, que només existia com a projecte, que tan sols podia intuïr en un exercici de projecció. Sentia que tenia que treure'm totes les despulles inservibles, com la pell canviat d'una serp, per arribar tal volta a un centre de gravetat poderós que em portés en un viatge interior cap al fons de la meva ànima.
No em feia por la infinitut, ni els miratges, ni les fortes tempestes, ni la buidor, ni la possibilitat d'un naufragi. Podia copsar tota la grandesa de l'univers en un gra de sorra i, en canvi, els milions d'anys llum de distància se m'afiguraven petits com un suspir. Alguna cosa s'havia alterat, sense dubte, al meu univers, així que les coordenades de fora ja no em servien.
Vaig somniar que estava a una platja panxa enlaire, lligat com Gulliver al país de Liliput, amb un sol abrasador llepant-me i ferint-me la cara, i no podia fer res per moure'm, però en canvi amb el meu pensament podia aconseguir moure les coses de lloc: els arbres, les onades del mar, les diminutes persones que pujaven pel meu cos, tot plegat ho podia enviar lluny de mi.
Al despertar, vaig compendre de seguida el missatge: la voluntat és la força impulsora per aconseguir alliberar-se de les cadenes mentals: on hi ha una voluntat, hi ha un camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada