Apunts del camí de Santiago (I)

M’hi veig caminant amb la motxil·la carregada de roba, del sac de dormir, de menjar, de la cantimplora, amb les xancles i la closca de petxina * penjant de la motxil.la, amb una botella d’aigua a les mans, entre vinyes i muntanyes, entre planícies inacabables, entre poblets perduts allà ben adalt d’un turó, entre un mapa que només té connexió amb els accidents geogràfics de la meva memòria. Una setmana, un somni de peregrí, una eternitat que per uns dies es fa terra i pedres a través del camí de Santiago.

M’hi veig acompanyat en alguns trams per homes, per dones, per joves, per nens, de diferents nacionalitats, espanyols, irlandesos, francesos, alemanys, coreans, brasilers. M’hi veig coincidint amb persones amb les que ja no coincidiré mai més, animant-mos mutuament i desitjant-nos “buen camino” al creuar-nos. I m’hi veig també amb ells en cada parada del peregrí, en cada alberg, en cada lloc on els daus del destí ens hi porta.

A Michael, d’Irlanda, ens el trovem tot just en una parada que fem a dalt d’un poble empinat de debò, a un bar. La declinació en pendent del mateix poble fa que la taula on estem asseguts estigui tanmateix fent pendent. Ens ofereix una ensalada de fruits secs i ens diu que s’hi trova aquí fent el Camí com peix a l’aigua –diu que es corredor de marathons-, i que la dona i els seus nens els té al darrera, venen tot seguit però amb una cadència de pas molt més tranquil.la. Ens el trobarem a dos etapes més.

Hi ha un senyor malagueny d’uns seixanta anys que diu que és el cinquè cop que fa el camí de Santiago. Té una panxa prominent, va escoltant música amb els auriculars i de tant en tant comença a cantar a l’uníson d’aquesta música, sense importar-li massa qui té a darrera. Porta un gueato molt gran i barret, du bigoti, és ros. “El camino hay que disfrutarlo, tramo a tramo, pueblo a pueblo, sin prisa”, ens diu en una parada. I té raó, almenys jo començo a intuïr que marcar-se etapes i voler arribar sigui com sigui és una forma potser de no gaudir.

Hi ha també dos brasileres (una d’aquestes una mica grassoneta, que es diu Coral) de Sao Paulo. La Coral camina amb dificultat, ens diu que té ni més ni menys que quinze llagues a la planta dels peus, però tot i així segueix endavant, sempre endavant. I veure-la caminar parla per si sol, sembla una oca marejada.

Hi ha dos coreans, a un d’ells ens el trobem mentres estem fent una migdiada a la plaça d’un poble, el veiem per primer cop arribant a la mateixa plaça amb un paraigües per protegir-se del dur sol que fa…

M’hi veig amb un dolor agut a la planta dels peus després de dues hores de marxa, amb la sensació que la motxil.la se’m clava a les espatlles. M’hi veig realment cansat, desprès de set o vuit hores de caminar. M’hi veig arribar a un alberg per a peregrins, on la intimitat no existeix gaire i s’ha de dormir en lliteres apilades.

M’hi veig sentint i gaudint de la llibertat, de caminar amb una incertesa total pel que fa als indrets pels que passaré. I sento amb intensitat la connexió home-natura: no hi han interferències, notícies, sorolls, rebuts per a pagar, hisenda, cotxes que s’han de portar a reparar, trucades que s’han de fer. Hi ha tan sols un camí que et porta, que acull les teves petjades sense dir res, sense preguntar-te res. No hi han judicis i projeccions mentals, no hi ha quasi bé pensaments, no hi ha gaire ment: les  sensacions físiques ho plenen tot. I de sobte, aquesta simetria de silenci resta trencada per les petjades d’un altre peregrí que se’ns creua: “buen camino”, ens saluda efusivament.

I, al cap i a la fi, jo he passat per aquells indrets, els mateixos pels quals passaran moltíssimes persones més, totes elles amb un farcell de sensacions que els pertanyerà només a elles i que marcaran la seva visió del camí de Santiago.

Potser, en definitiva, la gran metàfora sigui aquesta: que tots som caminants adreçant-nos a un lloc que no coneixem, i que per això el que té cabdal importància és, precisament, la petjada que a cada pas hi fem, perquè no hi ha res més.

Potser, en definitiva, la veritable meta és el camí…

*La closca de petxina és el símbol del peregrinatge a Santiago de Compostela, i els peregrins la duen penjada a la motxil.la o a un lloc ben visible, per tal que la gent els acrediti i els identifiqui com a tals. 

*El personatge que surt a la fotografia és el senyor malagueny al que faig esment en aquest article.