Deixant
de banda el tir amb arc i les seves connotacions metafísiques per a qui les
vulgui ( o les pugui ) copsar, torno a l'indret on ja vaig estar, a un indret
que està a milers i milers d'anys de distància però que de sobte la paraula fa
proper, molt proper.
Si
el clan de l’os cavernari és ja de per si apassionant, aquesta segona
part ens torna a la Prehistòria de la mateixa forma i amb el mateix estil. Però
si en la primera part només coneixem una tribu, ara en coneixerem unes quantes,
totes amb les seves característiques peculiars, fascinants.
El
que si que canvia és la construcció formal que fa l’autora, amb capítols que
van alternats: d’una banda, continuem seguint les aventures de l’Ayla, ara amb
un membre més en la seva família –una euga petita que adopta- i d’altra banda
assistim a les aventures de l’altre protagonista de la novel.la (Jonalar, qui
estarà destinat a ser la parella de l’Ayla) Imagino que més endavant ja
s’encarregarà Jean M. Auel d’enllaçar-los tots dos i, de retruc, enllaçar la
trama argumental de la narració.
Es
segueix, com no, respirant enmig de l’Era Glacial, en els avatars diaris dels
nostres avantpassats per sobreviure al fred, a la fam i als perills constants.
A cada pas ens anem sorprenent d’un nus narratiu en el que la imaginació es
vessa generosament en uns territoris que per la màgia de la paraula adquireixen
tonalitats d’epopeia. Hi ha descripcions, “escenes”, que es “veuen” amb una
claror enlluernadora, quasi bé com si estiguessis allí mateix. En definitiva,
literatura en estat pur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada