Els fills de la terra

Havia començat a llegir El clan de l’os cavernari, primer dels sis llibres que actualment componen la saga dels Fills de la terra, amb una voluntat clara per plantar-me just en el primer llibre, més que res perquè sentia certa curiositat per saber de què anava aquesta saga, i prou. D’altra banda, donada la llargària monumental (son sis llibres, d’unes sis-centes pàgines cadascun) la perspectiva de llegir-la tota completa se’m feia, certament, feixuga.  

 

Doncs bé, acabat de llegir el segon tom (La vall dels cavalls) hi ha una cosa que tinc meridianament clara: seguiré llegint tots els llibres, unes 3600 pàgines d’aventures a la Prehistòria (em prendré, és clar, el meu temps) per aquestes raons:

 

U) Estan meravellosament ben escrits i documentats.

 

DOS) Imaginativament, són un prodigi que frega la genialitat.

 

TRES) La vall dels cavalls, segona entrega de la saga, conté una de les històries d’amor més ben trenades i emocionants que mai he llegit.

 

QUATRE) Perquè si la literatura, la bona literatura, des del meu parer, té que establir paràmetres que t’emocionin, que et toquin d'alguna forma i que t’involucrin dins la història que se’ns compta, aquestes pàgines contenen sense cap tipus de dubte tots aquests paràmetres. I encetat aquest punt, seré una mica taxatiu: no m’interessen, seguint aquesta drecera, obres com A la recerque du temps perdu, de Marcel Proust, un projecte literari també monumental però increïblement soporífer i avorrit, per molt que estigui considerat una de les grans obres de la literatura del segle XX. M’interessen els projectes literaris vius, emotius. M’interessa, és clar, la bellesa del lèxic (hi ha descripcions que fa Jean M. Auel dels paisatges de la Prehistòria, realment sublims) i m’interessa imaginar i somniar enmig d’unes situacions creïbles, ben definides i ben documentades. Definitivament, no m'interessen les dèries d'un senyor que triga més o menys vuit pàgines per dir-nos que s'ha tombat de cantó mentres dormia al seu llit, i que escriu amb l'objectiu tendenciós d'anar a la recerca del seu temps perdut...

 

I ja per acabar, i ja sé que no toco a pito, però si algun dia tinc una nena, m’agradaria posar-li Ayla... Per cert, a Catalunya el nombre de naixements constatats al registre civil (i això no és conya) de nenes amb aquest nom va augmentar espectacularment arran de la saga de Jean M. Auel (tot just llegia l'altre dia aquesta curiosa notícia per internet) Bé, almenys els pares d'aquestes nenes imaginaran que algú que porta el mateix nom d'una heroïna que té com a "amiguet" un lleó cavernari, tal volta estarà ben protegida...