Frisava
per la velocitat, em tornava boja, i com més a pressa veia passar d’un costat a
l’altre tot un món de vidre que es dibuixava i es desdibuixava contínuament al
meu tacte, millor que millor. Era curiosa aquesta sensació: maldava amb tota la
meva ànima per arribar a una velocitat que em permetés rebentar literalment de
plaer. Si, heu sentit bé...
I no em pertany a mi esbrinar quin tipus de
desviació psíquica tenia, tampoc m’interessava gaire, jo no estava feta per a
aquest tipus d’anàlisis convencionals. Les meves fibres sensitives eren fetes
per fruir, per ser tocada amb una brutalitat, si em permeteu, molt pareguda al
masoquisme...
Però com xalava quan vivia des del impacte en el meu centre,
totes aquestes sensacions paregudes a una muntanya russa, com me’n anava més
enllà de la meva perifèria, i com no desitjava una i altra vegada no viure sinó
en el vertigen i la velocitat i la brutalitat i l’orgasme desenfrenat. Si,
l’orgasme, l’orgia, la celebració sense fre d’una vida ràpida i veloç, des d’un
centre de gravetat que sempre estava girant entorn quatre persones. Tant se
me’n donava perdre la vida si la sensació que em donaven anava més enllà dels
meus límits rodons.
I us comptaré la magnitud de la meva desgràcia: en un smash
d’una força i potència que mai havia sentit abans, la meva pell va esclatar i
la meva ànima es va perdre, per a sempre, a una partida de pàdel a un lloc del
que no vull recordar-me. Tan m'hi fa: vaig ser intensament feliç, i vaig poder
complir el meu somni de ser rebentada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada