Caure con cauen les fulles
grogues, rojes i marrons de la tardor, aquesta era la meva voluntad.
És clar
que, d’un altre costat, em resultava tan i tan difícil donar l’ordre al cos per
a que soltés totes les emocions que maldaven per fer-me costar de respirar; en
fi, trobava tan difícil arribar a gronxar-me con un vaixell de paper entre un
mar de paraules silencioses.
I, en canvi, m’era del tot necessari soltar de mi
totes aquelles idees i prejudicis i pors que no em deixaven sortir a mar obert.
Deixar-me anar, això és, sense cap direcció definida, sense cap rumb, només pel
pur plaer de fruïr de la fresca brisa i de l’olor a sal i d’un horitzó blau cel
il.limitat. Això era el que realment volia.
I de sobte, vaig despertar i vaig
comprendre, més aviat de forma intuïtiva. Les petjades del somni encara estaven
agafades a les meves costelles, no recordava cap idea, cap paraula, pero sí en
canvi imatges, sensacions i més aviat una dolça melangia que m’amarava com una
brisa de tristor.
Tal volta, em vaig dir amb la consciència acabada de
recuperar, la llibertat sigui, entre d’altres coses, la idea que fa que cada
cèl.lula del teu cos obeeixi un impuls per trencar un motllo imaginari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada