Homo Faber m’ha
semblat una novel.la molt bona, amb uns continguts molt interessants, una
concepció formal molt acertada i, sobretot, un personatge a través del qual,
com si diguessim formant una segona pell, se’ns presenta l’home modern amb tota
la seva contundència (no exempta de paradoxes, de contradiccions, i potser d’un
pesat vel que li tapa els ulls a l’hora de crear i cercar la seva felicitat)
L’obra
transpira pessimisme, un pessimisme encarnat en la figura de Walter Faber,
funcionari de la UNESCO per al qual no té res sentit més enllà d’una casuística
basada en l’estadística, deixant per tant de banda les connexions “màgiques” o
irracionals entre les coses o que no es poden copsar des d’una òptica
pragmàtica o intel.lectual.
La paradoxa, en aquesta novel.la, és que serà
precisament una concatenació de casualitats que freguen l’inversemblança des
d’un punt de vista racional, el que el farà viure una història d’amor, amb la
seva pròpia filla… Però ell no sabrà que es tracta de la seva pròpia filla,
fruit d’una relació molt antiga, fins desprès de consumada l’aventura peculiar
(això si, i donada la diferència d’edat entre tots dos, en tot moment el sexe queda
al marge)
En
alguns passatges, l’estil de l’autor ens regala evocacions poètiques d’un
esteticisme sublim; en d’altres, són les percepcions depresives del cervell de
Faber que arriben a centrifugar un allau de sensacions desconcertants, fosques,
primàries, sense sortida possible a cap tipus de redenció espiritual. És
l’infern de l’home modern, atrapat per pulsions que escapen al seu raciocini i
sense una visió alentadora que el faci veure un firmament dalt del seu cap
pintat amb colors amables. És també el nihilisme, aquell corrent de pensament
que tant Sartre o Camus varen simbolitzar tan bé. És, en definitiva, el costat
no tant amable de l’existència.
Com
en les grans novel.les, aquesta sensació de buidor, de no haver-hi res a què
agafar-te més enllà d’una foscor perpètua, s’encomana en les descripcions dels
paisatges que fa l’autor, on l’ànima trencada de Faber sempre hi és com a
espectador d’un espectacle que els colors foscos del seu interior sempre donen
una tonalitat esmorteida, desdibuixada, erma. En definitiva, encara que
pessimista i culpidora, una gran novel.la d’un gran autor, i una gran novel.la
d’amor-desamor que una persona pot tenir envers la persona més equivocada,
sense ser conscient per això que el “destí” t’ha jugat una molt mala passada.
La
melangia i el dolor del pare que, finalment, perdrà la seva filla a un
hospital, és una de les notes més impactants i commovedores de la novel.la, i
no et deixa indiferent, perquè és un dolor massa profund i massa sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada