Normalment,
no acostumo a llegir assaig, em diverteix molt més la novel.la, però de tant en
tant m’agrada posar-me al dia sobre un tema en concret. En aquest cas, vaig
llegir en el seu moment La història del
temps, del professor Stephen Hawking, i sense cap tipus de dubte és un dels
llibres que més em va fer canviar la imatge i la visió que hi tenia de
l’Univers, amb les modernes concepcions de la mecànica quàntica, la teoria de
la relativitat, el principi d'incertesa, el Big Bang, etc., que no coneixia pas.
En
aquest cop, m’interessava, més que res, saber si hi havia noves teories o
avenços per part dels físics teòrics envers l’origen i el destí de l’Univers.
I, bàsicament, el que m’he trovat és un llibre que vol ser, sobretot, didàctic,
però tot i així l’he trobat en ocasions una mica dens, críptic, complexe, i que
penso que no afegeix res de novedós al que ja se sabia.
Però,
anant una mica més enllà, Hawking arriba a afirmar que el nostre univers podria
no ser un altre dels milions i milions d’universos que es podien haver creat
del no-res i sense cap intervenció per part d’un Deu, com bombolles que es
generen espontàniament… Una afirmació, trovo jo, que frega el ridícul venint
d’algú per a qui la ciència, és a dir, l’afany d’explicació racional, és una
mena de religió. Almenys podria haver deixat per a allò que no es compren ara
per ara d’una forma racional, un espai per la incertesa, per a Deu.
El
professor Hawking, a la seva Història del
Temps, afirmava al final del llibre que si un dia s’aconseguís engranar una
teoria que enllacés les grans forces de la naturalesa, llavors tal volta
s’aconseguiria comprendre el pensament de Deu. Vint anys després, ens diu que
no hi ha cap necessitat d’un Deu en un Univers que es genera espontàniament des
del no-res, i es queda tan ample.
En
essència, les implicacions d’aquesta afirmació serien:
· Venin del
no-res, anem cap al no-res, per tant, no hi ha res que tingui sentit.
· Sóm
producte d’una causalitat (El Big Bang, o gran explosió) que a la seva vegada
ha anat generant succesives “casualitats” durant milions d’anys fins arribar a
esdevenir éssers humans, però aquesta causalitat no la tenim que anar a buscar
en Deu o un principi superior, sinò en el no-res…
M’ha
decebut molt aquest llibre, crec que és del tot prescindible (no així La història del Temps, que és un llibre
extraordinari) Em decep, finalment, que els científics es creguin que amb el
raciocini es pot copsar tot. Em decep la manca d’humilitat. Em decep la
supèrbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada