Laars von Trier - Melancolia

Melancolia és el nom d’un planeta que, en la última pel.lícula de Laars von Trier, es dirigeix en la seva òrbita cap a la Terra en una colisió que ja s’intueix a les primeres escenes, rodades a càmera super-lenta i, dit sigui de pas, amb una fractura exquisida pel que fa al tractament de les imatges. Però també la melancolia és la enfermetat que té Justine, allò que ja els antics definien com una mena d’alteració dels humors i que atorgaven el que anomenaven caràcter melancòlic.

La pel.lícula, desprès d’unes imatges hipnòtiques, preciosistes, arrenca amb la boda de Justine i la seva celebració a una sumptuosa mansió. Prompte es fa manifest el caràcter inestable i depressiu d’aquesta núvia. En la cerimònia coneixerem a l’altra protagonista, la seva germana, Claire, molt més racional i més equilibrada, així com la resta de la família.
 

El transcurs d’aquesta llarga nit de celebració coincideix amb l’accentuació de la “melancolia” de Justine, dels procesos irracionals i destructius d’una malaltia psíquica que anirà coincidint “a fora” amb l’apropament del planeta Melancolia. Al metratge es deixa a veure a la perfecció què és el que ha portat Justine a aquesta espiral autodestructiva, a aquests sentiments buits i sense sortida: quan en un moment donat li diu a la seva mare que té por, aquesta última, enlloc de fer el que qualsevol mare sana faria pel seu fill (és a dir, abraçar-la) ignora en canvi els seus sentiments posant-se ella com a eix i centre de tot.
 

Melancolia és una pel.lícula hipnòtica, amb imatges d’una bellesa arrebatadora i cuitadosament filmades (hi ha força escenes filmades, també, amb la càmera a l’espatlla, marca de la casa del director, i que crec que imprimeix un efecte de realisme i de verosimilitud al que se’ns està contant)
 

I, el que són les coses, quan ja al final s’intueix l’imminent colisió del planeta, Justine serà la millor preparada per tal de fer front al cataclisme, donat que la seva enfermetat l’ha fet trencar tot tipus de vincle i d’afectivitat i viu en un estat de profunda buidor, sense esperar res. En canvi, la seva germana es mostra incapaç d’assumir i d’acceptar el seu destí. Però malgrat el món sensitiu destrossat de Justine, aquesta té en canvi la suficient bona voluntat i empatia perquè el fatal desenllaç es faci “dolç” i soportable per al seu nebot de pocs anys: li explica que si construeix una cabana estarà a salv del planeta i, fins al final, el protegeix amb aquesta “mentida”.
 

I, l’escena final, de totes dues germanes amb el nen, a dins de quatre pals que pretenen ser una cabana protectora, mentre es va aproximant el planeta Melancolia, és una escena d’una força visual com poques vegades es poden veure al cinema, amb l’acompanyament també d’una potent banda sonora que accentua amb les seues notes tràgiques el desenllaç final.
 

Melancolia és una pel.lícula que val molt la pena veure, ens parla de la futilitat de les coses per a fer-nos recordar la nostra veritable posició o condició dins l'Univers. I això se’ns mostra amb subtilesa, enllaçant els esdeveniments del micro-cosmos (sentiments, pensaments, esperances, irracionalitat, aspiracions) amb el macro-cosmos. En definitiva, un film d'una gran bellesa, ple d'imatges hipnòtiques i que, desprès de vist, et fa reflexionar i fer un viatge retrospectiu a algunes escenes.