Jaume Cabré: Jo confesso

M’ha agradat molt aquesta novel.la de prop mil pàgines, recorda molt a les grans epopeies dels novel.listes del XIX, recorda molt a aquells intents de fer una novel.la total sobre la condició humana.

 

Jo confesso és una història plena d’històries, on els plànols narratius es mesclen i es superposen en una mena d’ingenieria lèxica que frega la perfecció estilística. És, potser, d’aquelles històries rodones, de principi a fi, ben desenvolupades, amb personatges creïbles, amb una trama argumental que té mols girs i, per damunt de tot, amb uns recursos expressius on s’intueix algú que està escrivint en la seva maduresa personal, aquella maduresa farcida d’inspiració i de creativitat capaç de donar la màxima potència i efectivitat a la paraula.

 

La narració es vertebra en la figura d’Adrià Ardèvol i en un violí construït al segle XVII, els avatars del qual resten reflectits a la història pels personatges que l’aniran posseint al llarg dels anys. Les històries d’aquests personatges s’aniran superposant fins arribar a l’actualitat del protagonista (i de l’ombra allargada del seu pare, que l’influirà decisivament)

 

Hi ha una flaire melancòlica, potser pessimista, en el nus argumental on els personatges resten advocats irremissiblement a la tragèdia, als seus dubtes morals, al pes contundent de la història amb majúscules, a una culpabilitat que està sempre present, com una segona vestidura. Així, per exemple, el doctor nazi que més endavant decideix dedicar-se a fer el “bé” ajudant als altres per tal de compensar el seu passat a un camp de concentració, és ben conscient que hi ha mals que són del tot irreparables perquè una crueltat infringida a nens innocents simplement pel fet d’experimentar, amb la seva tortura i mort, és del tot irreparable i no hi ha perdó que es pugui obtenir d’aquestes atrocitats, ni que es visqués mil anys. Hi ha actes que el treuen a un de la condició humana, per a sempre.

 

La culpa que experimenta el protagonista, l’Adrià, és d’altra banda una culpa molt més difusa, molt més basada potser en la consciència de que, de vegades, sense voler-ho, podem fer mal a qui tenim al nostre costat. Per això, Jo confesso és una mica la voluntat expiatòria d’una persona que vol saldar comptes amb si mateix, de manera sincera i sense mitges tintes. I també és una llarga, llarguíssima carta d’amor, envers la seva dona, la Sara, a qui ha perdut.

 

En fi, m’ha semblat aquesta novel.la una història extraordinàriament bona, rodona, emotiva, ben lligada de principi a fi. I, al començament, l’Adrià-nen té el costum d’amagar-se de tots i de tothom al darrera del sofà amb els seus inseparables sheriff Carson i Àguila Negra; al final, l’Adrià-ancià també s’amaga, per a sempre, malalt terminal d’Alzeimer, de tots els infermers i del seu amic Bernat, en una cloenda de la història magistral i oberta on es connecta, precisament, aquest impuls que tenia de nen amb un impuls possiblement automàtic i reflex d’un cervell absolutament desfet per tornar a l’origen, a la infantesa de la vida.