Laura a la
ciutat dels Sants
és una novel.la amb un fort sentit de denúncia: de la hipocresia, de les
convencions, de la manca de sinceritat, de la represió dels sentiments. És una
novel.la impactant i contundent i d’una força dramàtica commovedora. I també és
una novel.la meravellosament ben escrita, que res té que envejar (avancem que
tota comparació és odiosa) a una Madame
Bovary en un clar paral.lelisme d’incomprensió i de solitud per part de
l’heroïna enmig d’un entorn rural feréstec, tancat i tacat per una moral de
doble fons.
És
clar que Madame Bovary és considerada sense dubte una obra mestra de la
literatura universal, sobretot per una història vestida amb un llenguatge (com
diria Nabokov) de “fina orfebreria continguda en un palau de vidre”. Però és
que aquesta obra de Miquel Llor està també vestida amb un llenguatge preciós,
bell, expressiu (si em donessin a escollir, i a perill de que se’m titlli de
sacríleg, em quedo amb la història de l’autor català, la trovo molt més rodona,
amb molta més força, amb un dibuix més intuitiu i profund i subtil de les
interioritats humanes)
La
trama argumental de la novel.la és ben senzilla: la Laura arriva des de la seva
Barcelona natal a un petit poble per tal d’iniciar la seva nova vida de casada
al costat de Tomàs, un home rústic i amb un món intel.lectual inexistent, i al
costat de la germana d’aquest, la Teresa, una dona que viu envoltada de
preceptes, de normes, de moral, però incapaç d’expresar els seus sentiments i
el seu món interior. El xoc, doncs, es produirà de seguida, perquè la “idea”
que té la Laura de l’amor i les relacions humanes s’esmicola enfront una altra
realitat més primitiva, més subterrània, més intransigent, a on les emocions es
reprimeixen, a on la hipocresia i el doble fons són la moneda de canvi en un
poble lligat a un modus vivendi
destructiu, tancat, que mira amb recel qualsevol innovació o avenç extramurs.
La
història va avançant en una espiral de revelacions que faran entendre la
malícia destructiva d’un entorn que es tancarà com un puny de ferro sobre la
consciència de la protagonista, que finalment no tindrà altre remei que trencar
de forma dramàtica el seu matrimoni per acabar en un convent. La part final,
sobretot, m’ha semblat d’una intensitat emocional commovedora.
M’agradaria
assenyalar, a més, els següents punts:
-En
l’ambientació de la novel.la, pels anys 20-30 del segle passat, la dona era una
propietat més de l’home, a qui li devia absoluta pleitesia i del qui depenia
totalment per la seva sustentació econòmica. La seva única sortida era,
invariablement, fer un “bon casament”, perquè no era ben vist que la dona
treballés o tingués algun tipus de poder econòmic. Per tant, qualsevol dona que
implícitament “xoqui” contra aquest precepte quasi bé sagrat de l’època (parlo
sobretot de diferència de mentalitat o d’idea del matrimoni i de l’amor) es
veurà com quelcom escandalós. És el que li succeeix a la Laura, la seva
sinceritat es dona de morros contra tot l’entramat social.
-Els
paisatges, la boira persistent del petit poble és com una segona pell que li
serveix a l’autor per accentuar la sensació de solitud, d’aïllament físic (la
boira no deixa veure més enllà) però també, i sobretot, mental. M’han semblat
realment magistrals les descripcions paisajístiques.
-La
profunditat i penetració psicològica que fa Miquel Llor dels seus personatges
està a l’altura del millor Dostoievski. Es nota, a més, una certa influència de
les teories dels psicoanàlisi, en el sentit que el concepte de la repressió
sexual està molt enllaçat a la repressió mental de moltes persones (potser representades
en la seva màxima contundència en la figura de la Teresa) i que domina el seu
psiquisme de falsetat, de doble fons, de projeccions, de sublimacions.
Per
acabar, unes frases de Jean Paul Sartre, que li van ni que pintades a la pobra
Laura: “l’infern són els altres”… L’infern, potser, és el tancament dels
sentiments en nom de la santedat, i d’aquí el títol de la novel.la: Laura a la ciutat dels sants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada