Zen i reencarnació

Es ja quasi bé el capvespre, el sol comença a amagar-se entre núvols gruixuts i foscos, enviant de retruc els seus últims raigs que amb una dolçor i malenconia pròpia de l’estació de l’any il.lumina tot el jardí i els bonsais amb una tendresa suau que fa tremolar imperceptiblement els fulls. I ells –vull dir els bonsais- segueixen desenvolupant-se al seu ritme que està marcat pel compàs de les estacions.

Em pregunto: si és cert que la reencarnació és el procedir que té l’univers per tal de “continuar” la cadena a través de milions i milions de vides, és possible que l’Ésser es reencarni, llavors, en un mosquit, en un gat, en una forma de vida tal volta poc evolucionada? I, si és així, per què?

Acabo de llegir “Moltes vides, molts mestres” de Bryan Weiss, un psiquiatre nordamericà, pragmàtic i racionalista, que en un moment donat utilitza la teràpia per hipnosi amb una pacient seva, donat que la teràpia tradicional no li dona resultats concrets amb aquesta pacient. De retruc, ella li relata “vides” de fa centenars, milers d’anys, amb pels i senyals, obligant al psiquiatre a obrir la seva ment a uns horitzons insospitats per a ell.

El que es desprèn del llibre és que, en essència (i d’acord amb la teoria de la reencarnació) estem aquí per aprendre certes coses, per evolucionar, etc. Però el meu interrogant, el meu qüestionament està relacionat amb que crec que això és un punt de vista absolutament antropocèntric. Hi ha a la Terra, en efecte, un farciment de formes de vida quasi bé infinites on també, d’alguna manera, hi ha un ànima que batega en un cor. On està, llavors, el límit, la frontera on la vida evolucionada pugui aplegar-se a l’eterna cadena de la reencarnació? Existeix de fet aquesta frontera? Quines formes de vida són susceptibles de portar en els seus gens la petjada d’una vida immortal que es va passant d’una a una altra vida? Si fos així que la Vida va d’una encarnació a una altra ininterrompudament, quin sentit té néixer llavors sota la forma d’una mosca i viure tan sols uns dies?

Les preguntes s’amalgamen entre uns pensaments que ja senten l’alenada dels primers freds. M’encanta aquesta estació de l’any, desperta tantes fibres sensibles del meu interior. M’encanten també aquests petits arbres que creixen en macetes i que expressen amb una mida en miniatura tota la força i bellesa de la natura. M’encanta mimar-los i cuidar-los com si fossin nens petits. No em canso mai de mirar les formes sinuoses que fan les seves branques.

Al cap i a la fi, em dic finalment, si tingués les respostes potser ja no valdria la pena aquesta aventura meravellosa i única que es diu VIDA.