On els
arbres canten
és una història ben escrita i ben conduïda a través d’una recreada Edat Medieval
on l’element de fantasia pot cobrar vida en forma, essencialment, d’un bosc
“encantat” on els arbres canten, on hi ha criatures màgiques, on una autora que
sap el seu ofici ens compta una història no massa elaborada des del punt de
vista literari però molt efectiva pel que fa a dosificació precisa de la
història. Amb tot, vagi per davant que m’esperava molt més...
Si
bé l’argument recorre a tòpics del gènere (invasió dels bàrbars, casaments
forçats de princeses) els recursos que utilitza l’autora per conduir la
història m’han resultat en massa ocasions molt trillats.
A
la contraportada del llibre, algú compara Laura Gallego amb Stevenson (amb tots
els respectes per aquesta jove autora, Robert Louis Stevenson era tot un mestre
a l’hora de conduir històries de forma trepidant alhora que aprofundint en la
psicologia dels seus personatges, i ho feia de forma convincent i fluïda, amb
una capacitat extraordinària també per mostrar tot tipus d’ambientacions; a
aquesta autora trobo que se li veu massa l’artifici literari, els “budells” de
la narració, la “intenció”. Stevenson, deixem les coses clares, és un dels
grans de la literatura universal; Laura Gallego és una autora que s’adreça a un
públic infantil-juvenil amb certa gràcia i elegància literària però des del meu
punt de vista, amb moltes mancances expressives (no recordo, a tall d’exemple,
haver llegit cap metàfora al llarg de tota la narració)
Com
deia al principi, es tracta d’una narració correcta i ben escrita, però a mi no
m’ha acabat de fer el pes. Em quedo, per això, amb la
Història del rei transparent,
de Rosa Montero, una autora amb molta més potència narrativa i on la història
medieval es compta d’una forma molt menys trillada i més oberta a la sorpresa
argumental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada