Anthony Burgess: La taronja mecànica

“Què vol Déu, el bé o que un elegeixi el camí del bé? Potser l’home que elegeix el mal és en certa manera millor que aquell a qui se li imposa el bé” Aquesta frase, proferida pel capellà del centre penitenciari on anirà a parar el protagonista d’aquesta història, resumeix tot el conflicte de la trama argumental de la taronja mecànica.

En una societat futurista, se’ns presenta un grup de nois que surten a la nit en colla a divertir-se. Però la seva manera de divertir-se consisteix en destrossar coses, pegar, robar, violar. Se senten feliços i vius així. A més, l’Alex, el cap de la colla, vincula el sentiment de felicitat que li produeix escoltar música clàssica (i en especial la novena simfonia de Bethoven) amb tota aquesta violència. Tot canvia, no obstant, quan comet un assassinat i llavors és internat a un centre penitenciari on se li aplicarà un “tractament especial” per corregir el seu gust per la violència.

Aquest tractament consisteix en canviar la codificació que fa el seu cervell en el sentit de que cada cop que visualitza o sent una predisposició cap algun acte de violència, automàticament percep malestar físic i psíquic. És com una mena d’amputació quirúrgica que li fa rebutjar instintivament el camí del mal. El plantejament que de tot això es conclou és, doncs, el següent: si a un ésser humà se li condiciona la seva llibertat, és a dir, la seva capacitat de triar el bé o el mal, no será que llavors se li està treient el que com a humans més ens defineix?

Però al marge o no d’aquest plantejament moral, hi ha un altre plantejament que crec cabdal i que està per sobre i que, afortunadament, les nostres institucions contemplen:

- És del tot inadmissible que un ésser humà faci mal a un altre ésser humà per la senzilla raó de que això el faci “sentir feliç”. Cada ésser (i no dic ja humà) es mereix un respecte, uns cuitats, una consideració.

Hi haurà llavors qui s’empararà potser en el “superhome” nietzschià per fer veure que la vertadera escala de valors és la que un mateix s’imposa, hi haurà –com el capellà que surt a la novel.la- que al.legui a favor de la llibertat, però a mi em sembla que per damunt d’aquests postures morals (o a-morals) hi ha sempre la condició humana, que per mi és sagrada i del tot inviolable sota cap concepte.

Consideracions morals al marge, la novel.la és un exercici d’estil brutal i sobri, on una parla inventada per l’autor (el nadsat) fa que al principi costi una mica introduïr-se a la història, però que al final (gràcies sobretot al diccionari que hi ha al darrera del llibre) sigui un autèntic plaer.

L’any 1971 Stanley Kubrick va fer la pel.lícula basada precisament en aquesta història i, diferències de guió a part (a la pel.lícula, Alex acava finalment destriant el camí del “mal”; al llibre, en canvi, sent interiorment –i no degut al programa que li intenta rentar el cervell- la voluntat de canviar de vida i de refer la seva escala moral) diferències de guió a part, es tracta de dos obres mestres, cadascuna en el seu gènere, d’una contundència i brutalitat que, i aquí està allò realment fascinant, commouen i no deixen mai indiferent.