“La lengua es nuestro
denominador común. No existe sociedad humana sin lenguaje. Las palabras nos
permiten establecer un intercambio intelectual y emocional, pero también un
intercambio físico y material, al identificar, describir y legislar. Las
palabras definen nuestro espacio y nos otorgan un sentido del tiempo. Aquí y
allá, como ahora, después y antes, son creaciones verbales, al menos en
cuanto nos permiten concebirlas. Las palabras confirman nuestra existencia y
nuestra relación con el mundo y con los otros. En este sentido, somos
creaciones de nuestra lengua: existimos porque nos nombramos y somos
nombrados, y porque damos testimonio de nuestra experiencia en palabras
compartidas. Ese proceso de identificación y reconocimiento, de creación y de
crónica no acaba nunca, siempre está por ser dicho enteramente. Ninguna
sociedad tiene la última palabra”.
(La veu de Casandra, capítol I)
|
En un país com el nostre en el
que, excepcions a part (molt poques, és ben cert) hi ha una cultura de masses
absolutament descafeïnada en la que, per exemple, un personatge que es dedica
a presentar programes de “tele-escombraria” fa de sobte un llibre explicant
les seves experiències homosexuals (un llibre que no fa falta massa llums per
intuir en les seves pàgines cert narcisisme en una història que segurament
tindrà una qualitat literària absolutament ínfima) doncs al final aquest
llibre resulta que és venut de forma extraordinària i té un ressò mediàtic
extraordinari. No tinc cap valoració al respecte d’aquest fet, no
m’interessa. La drecera del temps m’ha atorgat la capacitat de no jutjar
pràcticament res, encara que paradoxalment la meva capacitat d’observació i
d’anàlisi s’ha multiplicat de forma exponencial.
Però la literatura bona, no ens
enganyem, té a veure amb un compromís sincer i sentit amb la paraula, no amb
l’ego... La bona literatura, enganys a part, s’erigeix com una celebració de
la intel·ligència i de la capacitat d’imaginar i de que, en definitiva, els
signes convencionals que construïm puguin despertar per ressonància tot un
món paral·lel que serveix, de retruc, per apuntalar i fer més sòlida la
nostra realitat al temps que adquirim recursos expressius i de
conceptualització d’idees.
Fins a quin punt ens
condicionen, creant, construint i redifinint a cada instant la realitat, les
paraules que emprem? És la qüestió capdal que a través d’aquest recull
d’assatjos, La ciutat de les paraules, es pregunta Alberto Manguel, un
autèntic mestre en erudició i en capacitat de presentar un plec fascinant i
quasi bé inesgotable d’idees amb una habilitat realment prodigiosa. Però s’ha
d’anar molt en comte perquè qualsevol distracció de concentració a l’hora de
llegir-lo fa que es perdi el fil de seguida: es tracta d’una literatura molt
exigent per la seva riquesa en associar conceptes i idees tan clàssiques com
actuals, però a la vegada precisament degut a aquesta exigència l’atenció ha
de ser cabdal. Tot just l'altre dia tenia jo una conversa amb una professora
de literatura castellana envers aquest autor: ella argumentava que llegint
aquest tipus de llibres la capacitat d’expressió i d’associació d’idees,
l’habilitat en definitiva a l’hora d’utilitzar el lèxic per definir,
relacionar i clarificar conceptes, es veu potenciada d’una forma abismal. Li
dono tota la raó, crec que és així.
Com deia al principi, no tinc
res en contra d’aquella gent que consumeix productes literaris banals i
superflus, descafeïnats (almenys llegeixen alguna cosa...) que el primer
oportunista de torn (que no és ni de bon tros cap literat ni té cap vocació
de l’antic ofici d’escriure) fa per a treure les seves plomes de paó i tan
sols per a pura i única satisfacció del seu pobre ego, però un servidor
exigeix alguna cosa més d’un art que és un dels patrimonis de la humanitat
més sublims.
|
Qualificació personal: MOLT
RECOMANABLE
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada