Llegir qualsevol assaig d’Àlex
Rovira no és, ni de bon tros, paladejar i degustar excelsa i refinada
literatura amb vocació artística, però tot i així la seva peculiar filosofia
extreta de l’Escola de Negocis ESADE, no deixa de ser interessant i de vegades
força inspiradora, i més tenint en compte, més que res, el viratge humanista de
totes aquestes persones que, en un principi, basen la seva vocació en ensenyar
i divulgar el món empresarial. I, és clar, la idea que la gent acostuma a tenir
del món empresarial és una visió de pur capitalisme, del tipus tot val per
aconseguir els objectius, sigui el que sigui. Que té que veure, llavors, tot
això en els valors ètics i morals que ensenya l’Àlex en els seus llibres
divulgatius?
Bé, té a veure, i molt, i això ve
a significar que alguna cosa s’està movent en la consciència o cor d’aquell
capitalisme sense escrúpols ni moral que arremetia contra el que fos per
aconseguir beneficis. Té a veure en que la implementació d’uns principis més
justos i més ètics ens poden beneficiar, és clar, però també poden beneficiar
de retruc altres persones. Té a veure en el sentit de que, en el fons, aquesta
nova visió del món empresarial s’arrela (benvinguda sigui) en el respecte pel
mitjà ambient, per les persones, pels recursos naturals (que no són
il·limitats) pel nostre planeta, en definitiva, com un tot en el qual totes les
seves parts estan connectades i són interdependents.
La
bona crisi és un assaig que, pràcticament, quan
l’enllesteixes et quedes igual que quan l’havies començat. Hi trobo, per
començar, un bombardeig exageradament inflat d’informacions, pensaments i cites
d’altres persones. Però hi trobo, fonamentalment, una dispersió d’idees
accentuada en el sentit de que l’autor vol dir massa coses en poc espai, amb el
resultat final de cert empatxament a l’hora de llegir-lo: no és un pensament
sistemàtic i rigorós el que es desprèn i, sincerament, no he gaudit gaire de la
lectura, he trobat massa coses en clau d’exemplaritat i d’alliçonament que, no
dic que no estiguin bé, però que a mi, personalment, no m’han fet reflexionar
gaire.
No
obstant, em quedo amb el missatge final del llibre, en el sentit que tot
període de crisi (econòmica, personal) requereix d’una actitud i voluntat
decidida a re-inventarse, des d’uns principis interiors innegociables i que mai
s’han de perdre de vista (el coratge, la fe, per exemple) I, un cop delimitada
aquesta conclusió, se m’acut preguntar: realment és necessari llegir qualsevol
llibre per arribar a aquesta drecera? Intentaré, doncs, en la meva propera
lectura, que aquesta m’ompli i em reconforti molt més...
..........................................
"Si vols la mel, has de suportar la picada de les abelles. Tot en aquesta vida és esforç i patiment, però al final tindràs una recompensa. Voler és poder"
(Abderraman Ait Khamouch, atleta paralímpic marroquí, sense braç, que es va jugar fins a quatre vegades la vida per arribar a Espanya en pastera)
Qualificació personal: DECEPCIONANT |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada