Gilbert K.Chesterton: "L'home que va ser Dijous"

Aquesta és una novel·la molt difícil de classificar, per no dir impossible d’interpretar, perquè encara que novel·la policíaca o de misteri, el que hi ha per sota és un enigma simbòlic. M’ha recordat moltíssim als contes de terror psicològic i de misteri de Robert Louis Stevenson. Però, és clar, els símbols fan sempre referència a un element abstracte que s’escapa (com el protagonista potser més críptic i simbòlic de la narració, el Diumenge, i la seva fugida al final en globus)

L’argument, encara que senzill, es va enredant per moments i a cop de girs inesperats, bruscos, girs que trenquen d’alguna forma la simetria del relat i fan entendre que el que s’està comptant no segueix uns paràmetres lògics i lineals. Molts cops la parla d’algun dels protagonistas tendeix a l’absurd, a la contradicció, però són diàlegs amb molt de suc, que deixen de retruc entendre moltes idees, sensacions, estats d'ànim, pensaments. Les descripcions dels paisatges sempre són fetes amb un verb inflat i farcit de colors vius, com a emfatitzant encara més l'atmòsfera de malson de la novel.la.

Del que en primera instància sembla una societat secreta d’anarquistes creada per a desestabilitzar la societat a base d’atemptats, Syme s’introdueix com a Dijous (hi ha set components d’aquesta societat, i cada component du per nom un dia de la semana) Però Syme és, en realitat, un espia de la policia. Com una caixa xinesa en que res sembla finalment el que pareix, va resultant que els sis components de la societat són tots, en realitat, agents de policia captats per l’enigmàtic Diumenge, individu que els tendeix a tots la trampa amb unes intencions que a la novel.la no apareixen expresades.

“L’home que va ser Dijous” és un relat que al llegir-lo sembla un xic irreal, impregnat d’una atmòsfera al·lucinatòria i que, sobretot, s’ha d’interpretar en clau simbòlica. El final és obert i no d’una sola interpretació, i potser hi trobem les claus en el diàleg final entre els dos poetes: al cap i a la fi, l’anarquisme i l’ordre, la foscor i l’obscuritat, l’alegria i la nit, tots els pols oposats que hi ha a la vida, tenen sentit potser precisament degut a aquesta polaritat. Però no hi ha res que per si sol estigue per damunt: precisament l'univers es manté degut a aquest equilibri entre oposats. 

Ja dic, és la interpretació final que jo hi faig. No obstant, quan he acabat l'última línia de la novel.la, he continuat una estona lligant caps i intentant traduïr tot el simbolisme a un llenguatge més convencional (em va passar també en una altra narració amb final obert: "La pell freda" de Sánchez Piñol) Però, al cap i a la fi, uns dels elements que li donen més bellesa i força a aquesta magistral narració de Chesterton siguin, potser, la seves claus enigmàtiques que acuradament romanen éssent un enigma, com el mateix Diumenge. Com la vida mateixa. Com la literatura, de vegades...

Feng shui

Aquestes fotografies pertanyen a un jardí zen, el que he construït aquest estiu a casa meva.

La meva idea era dissenyar un lloc, sí, on posar-hi plantes, però al mateix temps volia que aquest espai em fes sentir amb harmonia. O sigui, que em donés a més la sensació d’integració, d’equilibri, de benestar (allò d’afora com a vinculació a un estat interior determinat) Volia, a més, que aquest nou espai tingués una arquitectura suau, relaxant, com invitant a la meditació, que sigués també un lloc on passejar a la nit per inspirar-se.

Tenia un concepte, una idea potser sense matiços ni formes, però a mesura que he anat construïnt el jardí, i a mesura que he anat veient l’efecte que cada part donava al tot, he anat reunint els elements del jardí per anar creant un conjunt en el que l’expressió global de tots els elements dugués al terreny de l’harmonia, tant visual com auditiva (el soroll de l’aigua brollant d’una font)

Per als xinesos, exportadors d’allò que ells en diuen feng-shui (és a dir, l’art d’harmonitzar els espais) és de capdal importància l’element aigua, com a element relaxant, guaridor i curatiu. I, per cert, un dels arbres que he incorporat al jardí, és a dir, el bambú, és l'arbre precisament que simbolitza o representa el feng-shui. També el podem observar com una molt bona metàfora de l'actitut envers la vida: s'ha de ser, en efecte, fort, però la fortalesa és també la qualitat de doblegar-se quan fa vend sense trencar-se. És a dir, que la flexibilitat i l'adaptabilitat són també clars indicadors d'intel.ligència (el bambú és la planta que millor encarna aquestes qualitats, amb la seva flexibilitat extraordinària)

I així, seguint el pensament dels xinesos, al meu jardí no hi podia faltar l'element aigua. Al posar-hi un petit estany amb una font, mentres escolto a la nit la caiguda de l’aigua, tinc la sensació que el jardí està animat, que té una ànima que brolla incesantment renovant a cada instant la puresa d’un aigua que és com una metàfora de la vida (aigua de vida brollant per sempre)

I, sí, és cert: ara sóc una mica més feliç. Veure aquest espai que he creat del no-res, aquest espai que em fa sentir bé, que em deleita perquè ara hi ha vida on abans no en hi havia, que m’inspira a asseure’m amb absoluta quietut mentres bec una cervesa o una copa de vi a la nit; veure aquesta expresió d’una part de mi, en fi, em porta un i altre cop al territori de l’harmonia. 

A la nit, una subtil brisa que ve del mar fa moure les plantes de bambú, mentres els fanals que es carreguen amb energia solar i que he col·locat estratègicament al llarg del caminet de pedra, es van encenent. Sento el soroll relaxant i portador de vida de l'aigua que brolla de la font. Mentres estic ajagut còmodament al porxo mirant els fanals encesos, em dic a mi mateix: Potser això sigui el més paregut que hi ha a la felicitat... Les paraules, no obstant, no tenen momentaneament raó de ser, quan allò d'afora i allò de dins convergeixen en un nexe amb equilibri i pau.

Franz Kafka: La metamorfosi

En la vida de Franz Kafka hi ha anècdotes que posen en relleu la qualitat humana d’un escriptor al que se’l acostuma a titllar de fosc, de turmentat. Però el Kafka creador de laberints psicològics i emocionals intrincats és també un ésser amb una llum tan meravellosa com ho és aquesta anècdota extreta de la seva vida:

És un capvespre, ens trovem a un parc de Praga, i l’escriptor txec es trova passejant, qui sap amb quins pensaments. De sobte, els plors desaforats d’una nena li criden l’atenció, i llavors se’n va a buscar-la per intentar de tranquilitzar-la una mica. Li pregunta per què plora, i la nena li contesta que plora perquè ha perdut la seva nina. I llavors, de sobte, a Kafka se li acut una cosa: a la nena li diu que en realitat la nina se’n ha anat a un altre lloc, com qui diu de vacances, però que pensa molt amb ella. I fixeu-vos la genialitat: qui al cap del temps serà un dels escriptors més importants de tots els temps, durant prop d’un mes li porta, cada capvespre a la mateixa hora al parc, una carta de la nina en la que li fa cinc cèntims del que va éssent la seva vida. I amb això Kafka aconsegueix que l’esperit sensible de la nena visqui del lligam imaginari que ell mateix estableix amb l’objecte que ha perdut, com a forma de consolar-la. Desgraciadament, no es conserva cap d’aquestes cartes, però gent propera a ell que les va arribar a llegir en el seu temps comentaren que eren les lletres més boniques, amb una voluntat literària més acurada, que havia fet mai l’escriptor.

És una anècdota preciosa, m’encanta. I a mi em suggereix que, encara que ultrasensible i perdut enmig les seves divagacions, Kafka era un ésser lluminós, molt lluminós.

He rellegit un dels seus relats més famosos, la Metamorfosi, i m’ha tornat a impressionar com la primera vegada. Sí, és la història d’un home que es transforma en insecte gegant i que en la transformació perd tot el que d’humà podem rebre (encara que, paradoxalment, els seus sentiments i pensaments estan intactes) Perd l’estimació de la seva família, la qual el va a poc a poc deixant de banda com a humà. Perd la capacitat de comunicar-se, d’expresar­-se, de ser tocat, de ser estimat i valorat. És a dir, que perd totes les catacterístiques humanes conservant, això sí, el seu físic de bèstia…

Interpretacions a part, és un relat molt ben escrit i que en tot moment t’impregna de sentiments d’incomprensió, d’estranyesa, d’inadequació, d’un món interior que no se sent comprès pels altres, pels éssers més estimats. Projecció del propi Kafka? Potser. Però, en tot cas, és un relat que no deixa indiferent i que se't queda per sempre dins el teu imaginari.

Apunts del camí de Santiago (II)

No sóc practicant de cap religió, Déu em lliure: l’ortodòxia implícita en elles se m’indigesta i més aviat em causa repulsió, encara que respecto profundament els rituals i les cerimònies religioses, sempre que siguin sinceres i sentides. No m’interessa tanmateix la salvació de la meva ànima ni deixar la meva llibertat com a ésser humà en funció d’unes dependències superiors i infalibles. Malgrat tot, crec en la bondat, en l’amor, en tot allò que des del punt de vista antropològic em pugui fer millor. I fet aquest breu preàmbul, continuo:

Ens trobavem a l’alberg de los Arcos, a prop de la província de la Rioja. Aquest alberg tenia la particularitat que estava construït amb tres pisos (a l’últim pis es trobaven els matalassos arringlerats al llarg d’un habitacle el sostre del qual estava en pendent, o sigui, que hi havia una part que t’havies d’acotxar, a desgrat de pegar-te un cop de cap) Nosaltres ens trobavem descansant una mica, desprès d’un esgotador itinerari, quan de sobte fa acte de presència un “peregrí” que deixa caure sense massa contemplacions la seva motxil.la un cop l’encarregada de l’alberg li esmenta que el seu matalàs és el que està al costat del nostre.

Ens assabentem de la seva nacionalitat: és italià,  deu tenir uns trenta anys, i avui ha fet una etapa de 35 kilòmetres caminant…Són realment molts kilòmetres per un sol dia. No enten massa l’espanyol, així que no podem contrastar massa opinions ni idees amb ell, però ens el trovem una hora desprès a l’interior d’una esglèsia, hi fan una missa i decidim assistir-hi (l’esglèsia és realment preciosa, i sobta una mica que en dimecres estigui plena a vessar) Com deia al principi, no sóc practicant de cap religió, cosa que, d’altra banda, no veig incompatible en assistir a qualsevol manifestació litúrgica; això si, sempre des d’una actitud de profund respecte.

Ell es trova una banqueta per davant nostre, i segueix tot el ritual amb bastant fervor (en els moments claus de la litúrgia sembla realment afectat) I a l’hora de desitjar-nos la pau, que és també un moment litúrgic força significatiu, ens encaixa les mans de forma realment efusiva, amb tot el seu sentiment.

I pràcticament ja no contactarem més amb ell; quan tornem a l’alberg desprès de sopar, ja hi és dormint, i a l’endemà el sentim a les sis del matí preparant la motxil.la, donant-se una mica de fregues a la planta dels peus amb ungüent, i abandonar a trenc d’alba l’habitacle en destinació a una altra etapa.

I se’m plantejen, al fil d’això, moltes hipòtesis: realment el seu camí de Santiago és una manifestació més de la seva fe, és de debò el seu peregrinatge un acte de convicció i de voluntat associats a unes creences determinades? Les 32 etapes del camí francés, que és el que ell està seguint, són la plasmació d’un esforç sostingut per arribar a un cim que té com a rerefons un engranatge espiritual?

I és que, si tinc que ser sincer, i a desgrat del que vaig poder constatar in situs, hi ha comparativament ben poca gent que faci tot l’itinerari del camí de Santiago des d’un mòbil purament espiritual o religiós. La major part de la gent amb la que varem poder contactar només s’hi estava de mitjana una semana, com una forma de fer turisme o de conèixer gent o com a curiositat.

Però potser encara hi ha (i molts) peregrins autèntics que, tal volta com l’italià, hi són ara mateix caminant per camins pedregosos, disposats a fer vuit-cents kilòmetres fins arribar a la tomba de Santiago l’apòstol, a Compostela. Més enllà del dolor físic, de la llunyania de la meta, de les inclemències del temps, ells tenen un objectiu. I aquest objectiu l’acompliran, sigui com sigui. Com els peregrins de fa cents d’anys. Com tothom que compren que la voluntat humana fa trencar la closca de qualsevol limitació, física o psíquica.

Apunts del camí de Santiago (I)

M’hi veig caminant amb la motxil·la carregada de roba, del sac de dormir, de menjar, de la cantimplora, amb les xancles i la closca de petxina * penjant de la motxil.la, amb una botella d’aigua a les mans, entre vinyes i muntanyes, entre planícies inacabables, entre poblets perduts allà ben adalt d’un turó, entre un mapa que només té connexió amb els accidents geogràfics de la meva memòria. Una setmana, un somni de peregrí, una eternitat que per uns dies es fa terra i pedres a través del camí de Santiago.

M’hi veig acompanyat en alguns trams per homes, per dones, per joves, per nens, de diferents nacionalitats, espanyols, irlandesos, francesos, alemanys, coreans, brasilers. M’hi veig coincidint amb persones amb les que ja no coincidiré mai més, animant-mos mutuament i desitjant-nos “buen camino” al creuar-nos. I m’hi veig també amb ells en cada parada del peregrí, en cada alberg, en cada lloc on els daus del destí ens hi porta.

A Michael, d’Irlanda, ens el trovem tot just en una parada que fem a dalt d’un poble empinat de debò, a un bar. La declinació en pendent del mateix poble fa que la taula on estem asseguts estigui tanmateix fent pendent. Ens ofereix una ensalada de fruits secs i ens diu que s’hi trova aquí fent el Camí com peix a l’aigua –diu que es corredor de marathons-, i que la dona i els seus nens els té al darrera, venen tot seguit però amb una cadència de pas molt més tranquil.la. Ens el trobarem a dos etapes més.

Hi ha un senyor malagueny d’uns seixanta anys que diu que és el cinquè cop que fa el camí de Santiago. Té una panxa prominent, va escoltant música amb els auriculars i de tant en tant comença a cantar a l’uníson d’aquesta música, sense importar-li massa qui té a darrera. Porta un gueato molt gran i barret, du bigoti, és ros. “El camino hay que disfrutarlo, tramo a tramo, pueblo a pueblo, sin prisa”, ens diu en una parada. I té raó, almenys jo començo a intuïr que marcar-se etapes i voler arribar sigui com sigui és una forma potser de no gaudir.

Hi ha també dos brasileres (una d’aquestes una mica grassoneta, que es diu Coral) de Sao Paulo. La Coral camina amb dificultat, ens diu que té ni més ni menys que quinze llagues a la planta dels peus, però tot i així segueix endavant, sempre endavant. I veure-la caminar parla per si sol, sembla una oca marejada.

Hi ha dos coreans, a un d’ells ens el trobem mentres estem fent una migdiada a la plaça d’un poble, el veiem per primer cop arribant a la mateixa plaça amb un paraigües per protegir-se del dur sol que fa…

M’hi veig amb un dolor agut a la planta dels peus després de dues hores de marxa, amb la sensació que la motxil.la se’m clava a les espatlles. M’hi veig realment cansat, desprès de set o vuit hores de caminar. M’hi veig arribar a un alberg per a peregrins, on la intimitat no existeix gaire i s’ha de dormir en lliteres apilades.

M’hi veig sentint i gaudint de la llibertat, de caminar amb una incertesa total pel que fa als indrets pels que passaré. I sento amb intensitat la connexió home-natura: no hi han interferències, notícies, sorolls, rebuts per a pagar, hisenda, cotxes que s’han de portar a reparar, trucades que s’han de fer. Hi ha tan sols un camí que et porta, que acull les teves petjades sense dir res, sense preguntar-te res. No hi han judicis i projeccions mentals, no hi ha quasi bé pensaments, no hi ha gaire ment: les  sensacions físiques ho plenen tot. I de sobte, aquesta simetria de silenci resta trencada per les petjades d’un altre peregrí que se’ns creua: “buen camino”, ens saluda efusivament.

I, al cap i a la fi, jo he passat per aquells indrets, els mateixos pels quals passaran moltíssimes persones més, totes elles amb un farcell de sensacions que els pertanyerà només a elles i que marcaran la seva visió del camí de Santiago.

Potser, en definitiva, la gran metàfora sigui aquesta: que tots som caminants adreçant-nos a un lloc que no coneixem, i que per això el que té cabdal importància és, precisament, la petjada que a cada pas hi fem, perquè no hi ha res més.

Potser, en definitiva, la veritable meta és el camí…

*La closca de petxina és el símbol del peregrinatge a Santiago de Compostela, i els peregrins la duen penjada a la motxil.la o a un lloc ben visible, per tal que la gent els acrediti i els identifiqui com a tals. 

*El personatge que surt a la fotografia és el senyor malagueny al que faig esment en aquest article.

Fins ben aviat

No m’ha agradat mai l’estiu, és una estació en la que no acostumo a estar creatiu, en la que les idees em defugen en proporció als graus de temperatura que marca el termòmetre, en que la xafugor agafada a la pell no em deixa sentir-me còmode i la inspiració i les grans idees esdevenen buidor i cansament.

Ara bé, literàriament parlant, és una estació ideal per fer transpiració d'idees de fora cap a dins o, dit sigui d’una altra manera, per llegir.

Per tant, crec que de moment abandonaré totes les petites aventures literàries del blog per a lliurar-me a aquesta dolça i estàtica transpiració, fins que els vents de setembre portin la primera frescoreta i estimulin una mica les meves cansades neurones.

A més, podré llavors contar l’experiència del meu particular camí de Santiago, que el faré en ple mes d'agost, amb tota la recreació posterior que la perspectiva del viatge em doni a través dels colors del paisatge i de la pintura que l’ànima hi posi. Per això, i fins llavors:

Que l’estiu porti l’esperat descans de tot l’any, o bé l’excitació d’un viatge que sempre ens acompanyarà.

Demano perdó

-->

Demano perdó per haver-me traït com un vulgar Judas. Demano perdó per no ser fidel a mi mateix. Demano perdó per haver perdut la perspectiva de les coses i haver caigut en la visceralitat dels sentiments més amargs. Demano perdó per viure a estones d’esquena als meus somnis. Demano perdó per pensar una cosa i fer exactament el contrari. Demano per això perdó per les meves contradiccions, pels meus extraviaments, per les meves mentires a mi mateix, per haver-me negat tres cops el mateix dia, per viure cec i mut al cant de la Vida.

Demano perdó, amb tota la meva ànima, a l’única persona que de debò em pot perdonar.

EM DEMANO A MI MATEIX PERDÓ.