Empatxament

Quan era petit i em feia mal la panxa, la mare o la iaia em feien arròs bullit amb frígoles i un tomàquet, era el paliatiu que em solien presciure en forma de menjar frugal; o bé, directament em recomanaven encara més frugalitat, és a dir, no menjar res.

Entenc que, literàriament parlant, això és el que em pertoca en aquest moments, ja porto uns dies que enceto un llibre a través del meu lector electrònic (amb el gust, tot s’ha de dir, de que tot el que llegeixo és de franc) però tot i així no acabo de sintonitzar amb el tipus de narració que a l’animal intel·lectual que porto a dintre li pugui satisfer plenament, amb la qual cosa la sensació que es deriva de tot plegat és de frustració. És més que probable que aquest animal necessiti en aquest moments d’una certa abstinència, d’un tarannà més aviat de contenció i d’expectativa, en blanc com si diguessim, per a que després els aliments que vagi digerint puguin ser d’allò més suggerents i saborosos a la intel·ligència. Però ja dic, ara el que m’agradarïa és trobar aquell precís tast que em despertés altre cop la gana d’anar a visitar altres móns, altres realitats, a través de la superfície bidimensional del meu lector (ho reconec, no sóc gens romàntic, ja fa tant de temps que no llegeixo res en format paper de tota la vida…)

En honor a la veritat, no és el primer cop que m’esdevé aquesta situació. És com si després d’unes quantes novel·les o llibres que d’alguna forma m’han absorbit per una o una altra circumstància, els meus sentits s’haguessin de sobte obturat d’idees i de sensacions i de possibilitats, s’haguessin buidat. I no és, d’altra banda, que no disposi d’un arsenal considerable de possibles lectures carregat a la memòria del lector electrònic, però com un nen quan la joguina de seguida el cansa amb el resultat de que acaba deixant-la, així em trobo jo en aquest precís instant.
 

Sé que el meu món interior no està disponible, ara per ara, per tornar a submergir-se en una altra història, noto a més una manca de concentració considerable, i no deixa de sorprendre’m aquesta sensació d’empatxament intel·lectual que, ja dic, no és ni de bon tros nova, però no per això deixa de ser força curiosa: la paraula rebota per les parets craneals sense agafar-se a cap fil o continuitat, de seguida la narració esdevé deslligada de la meva sensibilitat, i al cap d’unes poques pàgines em dic, novament, que no és el tipus de narració que m’agradaria llegir…

Què hi farem, afortunadament hi ha vida més enllà de la paraula i del que aquesta desperta, així que no em queda altra opció que esperar, pacientment, a que una altra història em torni a il·luminar i em faci tornar la gana. Fins llavors, hauré de passar com sigui aquest empatxament.