Kilian Jornet: Córrer o morir

Passat el meu peculiar empatxament, constato que no he corregut mai un marató ni cap carrera de llarga distància, i d’altra banda no és un repte que tingui previst en cap futur ni a curt, mitjà o llarg termini; senzillament, no m’interessa. Malgrat tot, constato que en el seu dia vaig arribar a córrer fins a dues hores seguides sense parar (ara segueixo corrent, de tant en tant, però en una mica més de mitja hora ja en tinc prou i em dono per satisfet)

Me’n recordo de les sensacions que tenia llavors a l’arribar prop de l’hora corrent, la ment et deia que ja era suficient, el dolor de les cames i el cansament et punxava insistentment maldant per a que et donessis per vençut i acabessis ja la carrera, el pensament racional i coherent es començava a desdibuixar a favor d’un context emocional on tot tipus d’imatges desconnectades tenien la seva plenitud: una cançó que insistentment es repetia pels ecos del cervell a cop de petjada rera petjada, unes paraules imaginades en una conversa, l’olor al passar pel costat dels camps d’arròs que et duia els efluvis meravellosos del contacte amb la natura, donan-te a la vegada aquella sensació salvatge de llibertat i de projecció. I  la imaginació començava a crear un altre tipus de realitat emparada per l’embotament dels sentits degut al cansament, una realitat que distorsionava la forma de copsar les coses al teu voltant i que de retruc l’endolcia amb sensacions que bevien de la imaginació lliure, més enllà del plaer i del dolor, més enllà de l’esgotament físic.

Sempre he notat un cert desprendiment "zen" al córrer, en el sentit de que connectes amb un estat de consciència peculiar, ple de recursos i de creativitat i d'una percepció de les coses amplificada per l'estat emocional que disposa l'esforç. Per això mateix entenc perfectament les sensacions que explica Kilian Jornet, ultra-corredor de llarga distància, a través del seu llibre Córrer o morir.

Què experimenta el cos humà al posar la seva resistència al límit? Per exemple, desprès de córrer 800 kilòmetres per creuar els Pirineus amb tan sols una setmana? És ben cert que aquest assaig no el fa cap professional de l’escriptura, és senzillament una persona que ha anat de repte en repte al llarg de la seva vida (reptes que desafien, algun d’ells, els límits del que humanament és possible) però que des d’un ordre i claretat que hi ha que valorar, ho va relatant tot pam a pam, les curses més importants, fent de retruc una mena de cirurgia interior dels sentiments, sensacions i pensaments que se li desgranen mentre es troba en ple desafiament contra els elements de la natura (el fred, la neu, la perillositat de la muntanya) i contra el seu cos (la gana, la son, el cansament) Ja dic, tot i així és un assaig fascinant i, al marge de la forma en que està escrit (que no està gens malament, hi ha expressions molt ben aconseguides i amb una certa voluntat literària) ens dona un tast de les limitacions físiques i psíquiques que esclaten quan la voluntat pren les regnes i decideix trencar i subvertir les normes. Hi ha, no obstant, trams tan ben aconseguits des del punt de vista estètic, com aquest:

“L’espectacle de colors que ens ofereix el binomi aigua-llum deixa en un segon pla l’arquitectura barroca que dibuixen els boscos de vells pins entre els petits llacs i les ondulacions del terreny. Les seves formes sinuoses semblen les dissenyades pels millors arquitectes modernistes, els seus nusos impossibles semblen gàrgoles de catedrals renaixentistes, i les seves escorces, gruixudes i estriades, donen als arbres la solidesa d’un monestir romàntic.”

O també, i aquí s’interroga sobre el significat que per a ell té el fet de córrer, comparant-lo amb l’art:

“La muntanya és la tela blanca i jo el pinzell que dibuixa sense seguir cap norma. Córrer és deixar que la meva imaginació tingui el mitjà per expresar-se i indagar dintre meu”

Córrer o morir és un llibre intens, contundent, com ja s’albira en la declaració de principis del començament, una mena de codi deontològic que Killian té escrit i que cada dia recita a l’aixecar-se. Es el “manifest del skyrunner”:

“Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament?... El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua…”

Després aclareix en unes paraules que també en el seu moment van sortir per boca del mateix Buda:

“Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre els altres. Guanyar és vencer-se a un mateix. Vèncer el nostre cos, els nostres límits i les nostres pors”

Córrer o morir  t’atrapa des del començament per a portar-te pels llocs més inhòspits de la Terra, pel Gran Canyó, pel Kilimanjaro, per les grans muntanyes d’Europa, per a demostrar-te que la closca que ens construïm a la vida en forma de limitacions i pors es pot trencar amb el cop contundent i definitiu de la voluntat humana. És un assaig sincer, molt allunyat de la pedanteria, però que despren una bellesa arrebatadora, bellesa per una forma de vida sempre amb contacte amb la natura, una forma de vida que no té cap subterfugi ni rerefons, perquè qui ho explica ho fa des de la sinceritat i des de la soledat de tantes i tantes hores corrent al llarg de la seva vida. Un cop més, Kilian Jornet s’ha marcat aquest cop un repte: literaturitzar la seva experiència, i crec que el resultat és més que notable, no es pot demanar més.