El Planeta Literatura sempre ha orbitat entorn els sols llunyans i a la vegada íntims de les grans passions humanes: l’amor, el desig, descrivint sempre cercles peculiars amb més o menys variacions però, no obstant, aquest pivotar entre galàxies amanides de sentiments i més sentiments sempre ha estat universal, no podria ser d’una altra manera. El gran sol o combustible dins l’amplia, vastíssima, quasi bé infinita producció literària, es miri com es miri, sempre han sigut les miríades d’estats d’ànim que com un caleidoscopi sempre han intentat definir tot allò que ens mou per dintre i que valorem com a més significatiu.
Hi ha maneres, és clar, de transmetre els estats d’ànim, amb més o menys fortuna, amb més o menys recursos d’estil, però la forma en que ho fa Elizabeth Smart és, senzillament, magistral. A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar és con una mena de poema en prosa llarg, una narració, si es vol, plena de lirisme, d’una voluntat artística perquè la paraula surti en tot moment amb la panxa plena de metàfores, d’imatges, d’enlluernaments pareguts a focs d’artifici. Ara bé, l’autora poleix al màxim cada expressió però a la vegada allunyant-se del tòpic, d’allò trillat i vulgar i ja llegit molts cops. I, sí, és un llibre que t’impacta per la nuesa, per la intensitat i per la visceralitat que molts cops deixa traslluir aquesta paraula aureolada de lírica i que en ocasions arriba a ser realment commovedora.
A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar no és un llibre fàcil pel que respecta al fil argumental, més aviat s’ha d’intuir entre el bosc de metàfores i expressions bellíssimes tot els avatars personals que envolten la protagonista (en aquest cas, la pròpia autora, perquè està basat en experiències personals) i enmig d’aquest bosc enlluernador, s’apleguen de tant en tant ràfegues més o menys consistents de “realitat”: la gelosia que li desperta veure l’home que estima amb una altra dona, el seu viatge peculiar escapant-se amb aquest home ja casat per a ser detinguda i humiliada a una comissaria de poble als Estats Units, la moral plena de puritanisme de la societat que la rebutja, allà pels anys quaranta, i la seva tornada a casa dels pares amb la reprovació d’aquests.
Com tot o quasi tot en la vida, la dosificació i la justa mesura són elements claus per no caure en l’empatxament o la saturació i, en aquest sentit, crec que el llibre té l’extensió adequada per poder-lo digerir. Seré sincer: ja prop del final, tota aquesta expressivitat "apunyalada" d’imatges i de metàfores i de lirisme, tot el precipici laberíntic pel qual Elizabeth Smart condueix a cor obert i sagnant els seus estats d’ànim, m’estava ratllant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada