Lewis Carroll: Alícia al País de les Meravelles

Plou de forma insistent. La mà invisible que sosté una regadora allà dalt al cel no s’ha arrupit en tot el dia, fent que el descans del guerrer (del meu guerrer interior, se m’entendrà que ho dic de forma metafòrica) sigui avui allò que imaginativament acostumem a projectar en aquestes circumstàncies climatològiques: una llar ben acollidora amb una bona calefacció, un sofà ben còmode amb amplis i fastuosos coixins, una certa temperatura interior de recolliment i de melancolia i, enmig de tot plegat, un llibre que m’ha vingut de gust començar a llegir (desconec si la pluja hi té en això algún tipus d’implicació i, d’altra banda, tampoc és que m’importi) però ve al cas que m’apetia capbussar-me en una història o conte senzill i sense massa pretensions i que m’acompanyés aquest dia de diumenge juntament amb l’eco repetit fins l’afartament hipnòtic de la pluja de fora.

Constato que feia bastant de temps que no llegia res en format paper de tota la vida. Constato que passant la mirada per la meva biblioteca m’ha cridat l’atenció una edició il.lustrada d’Alícia al País de les meravelles, comprada més que res per un impuls bibliòfil i no per a llegir-la al moment. Constato, doncs,  que és un llibre perfecte per a passar un dia de descans on la pluja no et deixa fer pràcticament res a l’aire lliure.

Des de les mateixes fons de la teoria psicoanalítica, des d’interpretacions tant imaginatives o més que la pròpia novel·la, des d’un intent per part dels crítics de tots els temps per portar Alícia a un terreny interpretatiu propi i que està bastit d’uns esquemes rígids i atornillats a pressió al marc de la seva pròpia indagació, potser es passa per alt el fet de que Lewis Carroll (pseudònim de Charles Lutwitge Dodgson), matemàtic de professió, escrigué tal volta el conte com a simple i pur entreteniment creatiu, una mica per desconnectar de la seva ciència.

És clar que d’opinions i d’interpretacions en hi ha de tots colors i filiacions i senyeres, faltaria més, però crec sincerament que la mania tan genuinament occidental d’analitzar fins l’últim pèl del que sigui, en el cas d’una obra literària de vegades està bastant fora de lloc. Per exemple, quan l'Alícia s’introdueix a la llodriguera a l’anar a la recerca del Conill Blanc, certs crítics poden aplegar-se al psicoanàlisi per tal d'afirmar o arribar a la conclusió de que la llodriguera simbolitza l’uter matern i que per tant l'Alícia el que fa llavors al entrar-hi és ni més ni menys que un viatge retrospectiu cap als seus orígens. D’acord, molt bé, no deixa per tant això de ser una interpretació que neix amparada per la psicologia. Ara bé, i per què interpretar? No en podríem tenir prou en imaginar l’escena, i copsar que la llodriguera és l’entrada cap a un altre món que es defineix amb paràmetres diferents, però sense cap intencionalitat més per part de l’autor? I, també, per què té que tenir tot una intencionalitat? No podria ser que l’autor simplement es deixés anar sense cap plànol o idea pre-fixada, sense voler dir res en concret més enllà de confeccionar una obra de ficció on la imaginació és el veritable leit motiv?

Doncs això, hi ha obres literàries que s’han de gaudir des de la seva essència. A Alícia al País de les Meravelles l’essència beu d'una excel·lent capacitat de fabulació sense frens on la fantasia nua dona peu a uns diàlegs de vegades absurds i sense cap ni peus però a la vegada molt divertits, entre totes les bestioles i personatges que poblen aquest univers tan ric. Res més. S’ha de tenir en compte a més la pèrdua en la traducció de l’obra de moltes expressions que només en la llengua en que fou creada (l’anglès) tenen sentit, i més tenint en compte que aquest conte juga molt amb el lèxic i els jocs de paraules.

En definitiva, tot un plaer, independentment de l’edat a que es vagi al país d’Alícia, i una companyia boníssima per passar un dia al refugi de la llar quan la meteorologia no és gens favorable. De moment, ja dic, no vull aplegar-me a cap interpretació peculiar d'aquesta obra genial de la literatura universal, sinò més aviat deixar els personatges fluir lliurement.

-T’importaria dir-me, per favor, quina direcció tinc que prendre des d’aquí? -Això depen en gran mesura d’on vulguis anar - va dir el Gat. -No m’importa massa on… va dir l'Alícia -Llavors, tant hi és la direcció – va dir el Gat - …amb la condició que hi arribi a algun lloc – va afegir l’Alícia a manera d’explicació. -Ah, tinguis la seguretat de que arribaràs – va dir el Gat – si camines suficientment.