Hermann Hesse: Demian

“Tan sols volia intentar viure tot allò que tendia a brotar espontàniament del meu interior, per què m’havia de resultar tan difícil?”, es planteja el protagonista de Demian.

Enguany s’ha complit el cinquantè aniversari de la mort de Hermann Hesse, un autor que va saber sintonitzar molt bé amb totes aquelles inquietuts i pulsions no expresades, però no per això mateix menys poderoses i definitòries, d’una etapa molt concreta: el pas de l’adolescència a la maduresa.  De forma magistral, en aquest Demian ens fa cinc cèntims d’aquest procés del qual en el nucli familiar no s’acostuma a parlar, els uns (els fills) entestats en guardar celosament la seva intimitat, els altres (els pares) perquè no saben ben bé com conduïr-se davant aquell ésser humà en formació i en rebelia i en un hibridisme desconcertant entre el nen i l’home.

Cap llibre pot canviar la vida de ningú, però sí que pot aparèixer en un moment crucial en el nostre desenvolupament per a acompanyar-nos, per a consolar-nos, per a mostrar-nos que, al cap i a la fi, la universalitat humana fa que salvant generacions, idiomes i distàncies físiques, tots tinguem més o menys els mateixos neguits i preocupacions.

Demian va aparèixer per primer cop a la meva vida a l’adolescència i, en una d’aquelles reciprocitats literatura-vida que es reflexen i a la vegada s’entenen mutuament a primer cop d’ull, ¡ em vaig arribar a sentir tant i tant identificat amb la sensibilitat d’en Emil Sinclair, el protagonista de la novel·la ! Entenc que per a un món intel·lectual que encara s’està bastint és una revelació amb majúscules copsar a través d’un llibre que hi ha algú que sap expressar amb profunditat tot aquest període de crisi tant distintiu i que és tan difícil de conceptualitzar, al cap i a la fi.  I és clar, vaig mirar la cara de les meves turbulències anímiques a l’interior de l’espill formidable que m’oferia aquella lectura, i em va donar en el seu moment tant de consol, tanta comprensió, tanta il·luminació, que quasi bé podria caure en l’afirmació tendenciosa de dir que aquesta novel·la va ser un dels meus grans amics de l’adolescència, si és que es poden atribuir, d’altra banda, a les obres literàries un tipus d’humanització i de proximitat que va molt més enllà del paper.

Hesse es va deixar psicoanalitzar ni més ni menys que pel mateix Jung, deixeble de Freud; una mica el fruit d’aquest psicoanàlisi esdevé aquesta novel·la on les polaritats, en efecte, malden per ser reconegudes i acceptades (l’ombra jungiana hi és sempre present en forma de pulsions inconscients que s’han de reconèixer i acceptar per tal d’aconseguir integrar-les en la personalitat, i aquesta és la lluita aferrissada, dramàtica, colpidora, que viu el protagonista de la història). Aquesta lluita cap a la integració de l’ombra apareix encara amb més dramatisme a l’altra gran novel·la del Premi Nobel alemany: El llob estepari.

Curiosa portada de la revista Der Spiegel amb motiu del 50 aniversari de la mort de l'autor; segurament a Hermann Hesse li hagués encantat aquesta mostra d'irreverència

Deixant una mica de banda l’argument de Demian, l’obra d’aquest autor alemany es pot concebre com una accentuació de l’individu i els seus valors enfront els valors impostats per la seva societat. Hi ha sempre certa rebelia, certa crida a seguir els instints i les conviccions interiors, i no les de fora. M’imagino a hores d’ara un Hesse encara en vida, vivint en aquesta societat nostra, segurament s’hagués aplegat al moviment dels indignats o altre tipus de moviment reivindicant valors personals, humans i sensibles, enfront valors establerts sobre paràmetres mercantilistes o econòmics o polítics. La seva obra, no obstant, fou sempre un clar reflexe de la seva convicció en el valor absolut i innegociable de l’ésser humà enfront les seves condicions externes, al cap i a la fi anecdòtiques i circumstàncials.

I diré, per acabar, que les impressions que he tingut ara al tornar a llegir Demian són ben diferents, però no obstant segueixo trobant la novel·la tan enlluernadora i apassionant i tant plena d’encant com la primera vegada. I, evidentment, ara hi tinc més elements de judici i el meu món intel·lectual ja es trova perfectament edificat. I puc constatar, per això mateix, amb una mica de melangia, que la maduresa significa també despullar les emocions i els sentiments del seu nucli més dur per a desgranar-los i solidificar-los finalment en forma de pensaments que cada cop ens allunyen de la sensibilitat. És un preu molt car però, d’altra banda, absolutament necessari, es miri com es miri: la Vida sempre marxa cap endavant.

A part d'escriure, Hesse també pintava amb aquarel·les, fonamentalment paisatges

Argument de l’obra: Hermann Hesse s’introdueix a través de la figura d’Emil Sinclair en el món de la infantesa que navega cap a l’adolescència, amb sensibilitat i exquisidesa pel que fa a la descripció dels mòbils interiors que empenten i angoixen el protagonista. I aquestes inquietuds es veuran de sobte amplificades pel xantatge que rep de part d’un alumne, Franz Kromer, que com ell està a l’escola primària. El món interior del noi s’esmicola i l’omple d’inseguretats, fins que apareixerà la figura de Max Demian, un altre alumne, aureolat de misteri pel que fa a la seva procedència, que l’ajudarà a alliberar-se de les seves pors i del seu “torturador” personal (Kromer) Entre Demian i Emil s’estableix llavors un vincle molt fort, el primer li ensenya a l’altre a qüestionar les coses (per exemple, la figura bíblica de Caín, amb el seu peculiar estigma que clàssicament s’ha interpretat com un dèficit, i en canvi Demian li assenyala i veu una virtut) La novel·la cavalca de vegades per un cert misticisme, on un suposat grup d’escollits precisament que duen al front (metafòricament parlant, és clar) aquest mateix estigma de Caín, entre els que hi ha tots dos protagonistes i la mare de Demian, són com una mena d’abanderats d’una nova renaixença de valors humans. També s’indaga sobre les capacitats mentals i la seva potència expressiva, quasi sempre ignorada.