Rosa Montero: La ridícula idea de no tornar-te a veure

M’ha agradat tot el que he llegit de Rosa Montero, pel tractament fresc i original que sap imprimir a les històries que t’explica, i també perquè sense fer massa focs d’artifici ni rebombori, aconsegueix mitjançant una prosa senzilla que t’endinsis quasi bé de forma natural dins la seva ficció, la qual et pot portar tant a un passat remot (Història del Rei Transparent) com a un futur no massa llunyà (Llàgrimes a la pluja)

L’última de les seves obres, que porta el suggerent títol de La ridícula idea de no tornar-te a veure, no hi ha dubte que és una obra bastant difícil de contextualitzar des d’un punt de vista crític perquè, senzillament, és com una mena d’hibridatge a cavall entre la biografia, l’autobiografia, l’assaig feminista (o si es vol, de reivindicació del paper de la dona al llarg de la història) i alguna que altra reflexió en clau filosòfica, sobretot envers la mort. I quina vida, en aquest cas, descriu l’autora madrilenya a través de la clau biogràfica? Doncs ni més ni menys que la de Madame Curie, amb la qual estableix un paral·lelisme que fa de combustió a l’argumentació inicial del llibre: en efecte, totes dues es queden vídues i tindran que fer front al dol per la pèrdua d’una persona amb la que han compartit molts anys de vida.

Madame Curie treballant al seu laboratori

Rosa Montero intenta comprendre la vida de Marie Curie des de la vessant femenina, la seva pròpia, explicant les impressions que té dels avatars més importants en la trajectòria de la científica nascuda a Polònia que va morir degut a una exposició excessiva a la radioactivitat. Ho fa com a homenatge i com a reivindicació i veu de totes aquelles dones que al llarg de la Història han sigut silenciades, menyspreades o esborrades en detriment del paper predominant i quasi bé exclusiu de l’home en els cercles de poder. I ho fa de forma apassionada, original, a través de la figura i personalitat forta i contundent de la descobridora del radi i del poloni, agermanant-se en tot moment en uns fets i trets de caràcter que Montero intenta comprendre des de la vessant més profunda (i feminista, és clar...) Al final del llibre, adjunta un petit apèndix amb un extracte de memòries de la mateixa Madame Curie i les seves reflexions intimistes sobre el dol que elabora arran la mort de Pierre Curie, atropellat per un cotxe de cavalls.

Tinc la impressió, a l'acabar de llegir aquest “La ridícula idea de no tornar-te a veure” que l’obra d’aquesta peculiar autora no estaria completa sense aquest petit llibre que per moments esdevé literatura preciosa, amb un to d’intimitat i de sinceritat que sembla sortit espontàniament del savoir faire d’una bona escriptora que coneix molt bé el seu ofici, els seus clarobscurs, la impostura al cap i a la fi de les paraules que, a pesar d’això i en determinants moments vitals, es tornen taules de flotació necessàries i potser terapèutiques. En aquest sentit, moltes expressions d’aquest peculiar “assaig”, a part de tenir un lirisme realment acurat i bell, semblen sortides directament d’una sensibilitat que té molt present el record per la pèrdua del seu home.

 

Rosa Montero i Pablo Lizcano

En definitiva, tot un plaer, hi podem copsar a més una escriptora en estat de gràcia a qui li ha sortit una obra rodona que, ho dic ben clar, no m’importaria tornar a llegir de seguida una altra vegada, per a tornar-me a recrear en algunes expressions que m’han encantat i que m’agradaria retenir.

Són les últimes paraules de Rosa Montero a La ridícula idea de no tornar-te a veure, en clar i sentit homenatge cap a la persona que ha compartit tant d’anys amb ella, i el record que tenia el seu home, quan era petit, al poble que el va veure néixer, d’una nena que es pujava a la figuera per a cantar, i així evitar que els moixons es mengessin les figues a l’arbre:

Quizás los humanos estemos tópicamente acostumbrados a fijarnos sólo en los grandes hechos, en los actos pesados, en la solemnidad y en el afán. En cosas tan obvias y ruidosas como el descubrimiento de la radiactividad y la penicilina, o la llegada a la Luna, o el auge y la caída de los imperios. Que, por supuesto, son sucesos memorables y es lógico que nos llamen la atención. Ahora bien: eso no es todo lo que hay. Pero supongo que hace falta vivir mucho, y lograr aprender lo vivido, para llegar a comprender que no hay nada tan importante ni tan espléndido como el canto de una niña bajo una higuera.

Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE