Un nen que s’amaga. La gent del
poble que va a la seva recerca. En la seva fugida, un pastor li salva la vida i
l’ajuda, i fugen llavors junts. I aquest, així de simple, és l’argument d’Intempèrie.
Saludada aquesta novel·la com la revelació literària de l’any, coincideixo
absolutament en la valoració que els crítics fan de l’extraordinària qualitat
literària de l’autor, una qualitat literària que enlluerna i que trobo que està
a l’altura dels grans clàssics. És, senzillament, impressionant.
I, pel que fa a la seva vessant
de contingut, es tracta d’una història dura, molt dura, que deixa veure entre
línies certs comportaments arrelats a l’Espanya profunda del cor de la
dictadura, on els cacics i qualsevol figura d’autoritat feien i desfeien
impunement al seu albir, sense escrúpols i sense cap consideració per la
llibertat individual. En aquest sentit, encara que la novel·la narra
exclusivament la fugida del nen, es deixa intuir els profunds estralls que un
tipus d’ambient aïllat i amb una força quasi bé totpoderosa pel que fa al pes
de l’autoritat, pot propiciar en el sinus de la psicologia de la gent.
Però Intempèrie és sobretot
una novel·la de supervivència, perquè omplir la panxa amb només els recursos
que un troba a la natura (tornant, si es vol, al primitivisme en estat pur dels
nostres avantpassats) és una situació força complicada. Els ecos dels
anti-herois del món rural creats per Delibes retronen amb força (penso sobretot
amb la novel·la Les rates, del genial autor vallisoletà) i hi ha per
això un cert paral·lelisme, en el sentit que se’ns retrata amb tot el seu rigor,
de vegades força dramàtic, el dia a dia enmig d’un entorn hostil i que està
regit pels seus propis avatars i lleis. Però aquest entorn es veu a més
amplificat per les petjades d’uns implacables perseguidors que afegeixen una ombra
sinistra centrifugada en el cor del nen per la por, per una por que ve
enganxada per experiències del passat i que, com una caixa de ressonància, es
transmet a un futur ple d’incertesa pel que fa a la seva integritat física i
psicològica.
Per la brutalitat i violència d’alguns
passatges i per l’instint tan arrelat a l’espècie humana de supervivència, em ve
per associació el paral·lelisme inevitable amb les grans novel·les de Cormac
McCarthy (No és país per a vells, o la Carretera)
I, al cap i a la fi, i malgrat la
duresa de la narració, ho admeto: feia bastant temps que una història no
m’hipnotitzava de la forma que ho ha fet Intempèrie, amb una cadència
narrativa com tallada a la fusta, paraula a paraula. De debò, val de veritat la
pena llegir aquest petit miracle en forma de literatura en estat pur.
Qualificació personal: IMPRESCINDIBLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada