Feia
ja unes quantes lectures que m’acompanyaven històries bastant fosques i
dramàtiques, així que canvio absolutament de registre: la vida és també,
afortunadament, plaer, gaudi, moments de delectació, somriures, somnis que
pengen d’un cel lluminós i blau. I també, com no, hi ha autors que han sabut
transmetre molt bé a través de les seves històries tota la vessant lluminosa,
amable, d’amor a un ideal, persona, animal o cosa.
La llibreria amb rodes és, per damunt de tot, una declaració d’amor: d’amor pels
llibres i tota la gratificació espiritual que ens poden portar, i una
reivindicació de la vocació del venedor a l’hora de saber transmetre a la gent
el contingut cultural que es pot desgranar de les pàgines d’un llibre:
“Quan venguis un llibre a algú no solament
li estàs venent dotze onzes de paper, tinta i pegament. Li estàs venent un
vida totalment nova. Amor, amistat i humor i vaixells que naveguen a la nit. A un llibre cap de
tot, el cel i la terra, en un llibre de veritat, vull dir.”
“Un bon llibre té
que ser simple. I com Eva, té que provenir d’un lloc entre la segona i la
tercera costella: té que haver-hi un cor bategant a dintre. Una història que
és només cervell no val massa.”
|
Ens situem a principis del segle XX. Helen i Andrew Mc Gill tenen una
granja a Nova Anglaterra. Són germans. Ell és un famós escriptor i ella una mestressa de casa, i
la vida d’aquesta última pega un viratge de cent vuitanta graus quan es
presenta un dia a la granja un home amb un estrany carruatge conduït per un
cavall i amb l’interior ple de prestatges de llibres. L’home es dedica a
vendre’ls pels pobles petits i masos, i vol desprendre’s per cansament del
carruatge, decidint vendre’l. Helen Mc Gill el comprarà i iniciarà així una
vida nòmada farcida d’aventures i desventures...
La veritat és que llegir aquesta
novel·la és tot un plaer, perquè sense ser literatura d’alta volada,
aconsegueix en canvi entretenir i fer somriure de tant en tant al ritme del
lent desenvolupament del carruatge arrossegat pel cavall, sense deixar de posar
un petit gra de sorra d’idealisme en tot l’entramat o fet cultural derivat de
l’edició i distribució de llibres. Hi veig un paral·lelisme amb les grans obres
de Mark Twain, on també l’espai il·limitat envoltat de natura en estat pur és
el teatre perfecte per a deixar lliures al cel lluminós tot l’idealisme, totes
les aspiracions, tota la set d’aventures: l’espai físic com una projecció del
desig d’expansió espiritual, el contacte amb la gent des d’una sinceritat nuclear
per enriquir-la a través dels llibres i, de retruc, d’enriquir-se de la seva
humanitat.
Deia, abans, que La llibreria
amb rodes és una declaració d’amor als llibres, a la veritable vocació tant
de l’editor com del llibreter o venedor per ser un pont de transmissió pur i autèntic
de tot allò estampat al motlle del paper, amb l’única voluntat d’eixamplar els
horitzons de la gent. En aquest sentit, Cristopher Morley toca el crostó a tots
aquells que d’aquesta indústria només volen extreure un benefici econòmic
venent el que sigui o allò que primer pugui enganyar a la gent de bona voluntat.
Que prenguin nota els grans venedors de best-sellers actuals... I, al
cap i a la fi, és clar que la novel·la de l’autor americà és una història molt
divertida, entranyable i ben escrita, que sense massa pretensions aconsegueix
que arribis fins l’última frase amb la sensació de que t’ho has passat
francament bé i que has llegit una història original i fresca, d’aquelles que
et reconcilien de seguida i et fan estimar encara més el meravellós món de la
paraula al servei de contes.
“Està bé que els degans de les
universitats exhibeixin les seves prestatgeries de dos metres plenes de la
millor literatura, però el que la gent necessita és alguna cosa bona,
familiar, honesta. Alguna cosa que els arribi a les entranyes, que els faci
riure i tremolar i marejar-se i pensar en la petitesa d’aquesta bola de
crispetes de blat de moro que gira a l’espai sense obtenir res a canvi.”
“Crec que llegir un gran llibre
et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l’interior de la
naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la
necessitat de fer-se petit. És com mirar l’Ossa Major en una nit clara o com
veure el clarejar a l’hivern quan un va a recollir els ous al matí. I
qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona.”
|
Qualificació personal: MOLT
RECOMANABLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada