Vaig llegir Senyoria fa
molts d’anys i, francament, no recordava pràcticament res del seu argument,
però sí recordava el fet que en acabar la novel·la vaig arribar a la conclusió
de que havia llegit un producte literari extraordinàriament bo, molt ben trenat
des de la seva vessant argumental, amb personatges creïbles, i una habilitat
extraordinària per part de l’autor a l’hora de jugar i combinar el lèxic des de
la perspectiva de qui realment té un domini acurat. Em reafirmo, desprès de
tornar-la a llegir, en totes i cadascuna d’aquestes impressions.
Senyoria és una recreació
prodigiosa de la Barcelona de finals del segle XVIII, amb totes les seves llums
i ombres (més abundoses aquestes últimes, més que res per tota la munió de
sentiments arrelats en l’enveja, la vanitat, la luxúria, la falta de pietat
d’una classe social “vip” retratada en totes les seves misèries) Però Senyoria
és també una novel·la amb trama argumental d’aquelles que de seguida t’atrapen;
una trama que va encaixant quasi bé amb precisió matemàtica, on totes les peces
de la història conflueixen admirablement des d’una àmplia varietat de registres
i recursos narratius que s’entremesclen subtilment i quasi bé fent l’efecte de
plena espontaneïtat o naturalitat, això últim només a l’abast dels bons
escriptors. I Jaume Cabré ho és.
I, és clar, tots els vicis
nacionals de l’època (em refereixo als de l’aristocràcia) estan encarnats en la
figura del regent de l’Audiència Civil de Barcelona, don Rafel Massó i Pujades,
un home pusil·lànime, envejós, cobdiciós, i un llarg etcètera de trets no massa
amables. I la novel·la ens conta la caiguda en espiral de sa Senyoria,
d’aquests personatge que basa la seva satisfacció i les seves ànsies de
felicitat en circumstàncies i coses totalment externes (les riqueses, la
reputació, la possessió, la imatge) amb la qual cosa ja té el terreny abonat
per a una llarga infelicitat, perquè basa la seva essència en el tenir, i no en
el ser, tal i com diria el gran psicòleg Eric Fromm. I aquesta caiguda
en espiral ens és contada, a més, amb un dramatisme que en cap moment desperta
cap tipus de simpatia pel personatge, més aviat una repulsió emparada per allò
de que el que sembres és el que al cap i a la fi reculls, ni més ni menys.
De creacions literàries amb llengua
catalana, ara per ara, difícilment es pot llegir un producte tan ben
aconseguit, des de totes les vessants que es vulgui analitzar, com aquest Senyoria,
la novel·la que va consolidar Jaume Cabré com un dels millors novel·listes del
panorama actual, en un marc referencial que potser es podria extrapolar sense
cap tipus de complex a la literatura europea.
|
Qualificació personal: MOLT
RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada