No és nou, ni original: Un fi de
la Humanitat, un apocalipsi imaginat en clau de destrucció total. Qui o què
propicia tot aquest rebombori de malson? Pedrolo imagina uns platets voladors
que maceren indiscriminadament tota forma de vida humana (curiosament, encara
hi ha ocells i altres espècies) a excepció d’un noi (en Didac) i d’un noia
(l’Alba) que es salven, coses del destí, perquè en el moment fatal es troben
tots dos submergits sota l’aigua.
Ja abans, altres escriptors del
gènere (és a dir, de la ciència ficció) han imaginat situacions paregudes
(penso sobretot en “Sóc llegenda”, del nordamericà James Patterson) però aquí
la innovació més cridanera és que passegem per una Barcelona i rodalies
absolutament devastats, és a dir, que tot aquest dantesc espectacle té lloc a
casa nostra, als nostres carrers, boscos, platges, per la geografia de la nostra
estimada terra.
Se li ha de reconèixer a Manuel
de Pedrolo l’exercici imaginatiu notable i una qualitat literària més que
acceptable, que fan que la història la llegeixes quasi bé d’una tirada. També
se’n surt molt bé a l’hora de definir i d’arreglar els problemes de logística
derivats d’una hecatombe de l’envergadura que descriu, encara que hi trobo
alguna que altra “deficiència” en el guió en el sentit, per exemple, que el
Dídac, amb tan sols onze anys, sap arreglar qualsevol motor que s’hi proposi
arreglar (sigui de cotxe, de tractor, d’embarcació, etc.) i ho fa degut a unes
nocions de mecànica que hi copsa a través de llibres que aconsegueix
rescatar... En fi, se li perdonarà a l’autor català aquest mal menor, sense el
qual els actors principals d’aquest teatre calcinat no haguessin pogut fer la
volta per tota la Mediterrània en vaixell fins arribar a costes napolitanes i
comprovar així, de retruc, que ells no sols els únics supervivents a les
destrosses propiciades pels platets voladors. En aquest sentit, no deixa de
tenir certa gràcia la descripció que es fa a la novel·la d’un d’aquests éssers
vingut d’un altre món, amb la vestimenta i la indumentària directament
importada de les sèries B americanes per a televisió dels anys cinquanta - seixanta.
Mecanoscrit del segon origen és una novel·la de ciència
ficció francament bona, que obliga a posar-te en la certesa inmediata del que significa tenir una llei biològica i natural dipositada al nostre ADN i que està per sobre de les altres lleis:
sobreviure per a perpetuar l’espècie. L’Alba, de divuit anys quan queda
embarassada, i el Dídac, que serà pare als tretze anys, hauran de garantir la
perpetuitat de la seva cadena genètica, pel bé i benefici últim d’una Humanitat
que ha sigut quasi bé aniquilada de la Terra.
Qualificació personal: RECOMANABLE,
es deixa llegir molt bé.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada