Quan les pors esclaten com
bombolles d’aire incontrolades, quan la nuesa de dintre no es pot disimular ja
per imatges de vanalitat fabricades per l’ego, quan assisteixes a l’espectacle
d’artifici d’un any que se’n va indiferent rera l’altre, enmig, tot just al
mig, queda un trosset encara no malmés del teu jo, arrupit al moll de la
marejada emocional i protegit a l’interior d’una closca. És l’hora de tornar a
néixer, de reinventar-se.
M’he cansat
de buscar cofres amb tresors amagats, m’he cansat d’anar a la deriva per mars
que amagaven a les seves produnditats cocodrils i monstres que només la meva
imaginació creava. No és tard, mai és tard, potser no és això el que sento ara
mateix, però sé que és així. En tot cas, desisteixo de lluites absurdes, i que
s’emporti qui sigui tot aquest botí.
No vull seguir buscant. Vull que
em trobin. Allà, amagat al fons d’una ànima infinita, hi ha el meu veritable
tresor, lluent com una perla. No és la conquesta de l’espai exterior ni
l’albirament de nous territoris i de noves adquisicions materials, no es tracta
d’això. Es, senzillament, el viatge de descobriment interior, la mirada nova i
diàfana, capaç de transformar un món, de pulir-lo com el marbre i de donar-li un
altre sentit que neix directament del cor.
A tots els veritables
conqueridors, que aquest 2013 ens faci descubrir nous horitzons interiors.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada